Suro

Suro, del director Mikel Gurrea i protagonitzada per Vicky Luengo i Pol López, és una excel·lent pel·lícula perquè opera a molts nivells: sota un paraigua argumental prototípic, i que recentment han explorat altres pel·lícules exitoses com As bestas de Rodrigo Sorogoyen (els idealistes de ciutat que, com ingenus deixebles roussonians, busquen encetar una nova vida al camp i de seguida es topen amb el desencís, l’amarg pa que s’hi dona i fins i tot la violència), furga en àmbits de la condició humana que aprofundeixen i alhora es distancien d’aquesta eterna dicotomia entre natura i cultura per abastar altres problemàtiques de calat.

L’Helena i l’Ivan són dos arquitectes de Barcelona que decideixen instal·lar-se al mas i el terreny que ella ha heretat de la família a l’Albera empordanesa, per dedicar-se al negoci de l’extracció del suro de les alzines i, de pas, anar fent fons per remodelar la casa i convertir-la, amb el temps, en una ubicació cool per als turistes rurals i els amics de la capital. Una de les principals habilitats del guió consisteix a fer-nos empatitzar amb l’Ivan –idealista, íntegre– a partir d’alguns fets que desencadenaran el drama i que ara no avançarem per no aixafar la guitarra, i a generar-nos un cert rebuig cap a l’Helena, més pragmàtica i individualista. La gràcia justament és veure com, de manera progressiva, l’idealisme i l’apologia ruralista fraternal de l’Ivan es van desmuntant per evidenciar que tots els seus suposats sentiments elevats són teoria estèril de cartró pedra que deixen al descobert un fonamental egoisme, i que en canvi, l’Helena, sense la intercessió prèvia de cap coartada progre, accedeix al dolor i el sofriment que generen l’empatia natural. Que a més, estigui embarassada no deu ser pas, per al substrat simbòlic del drama, un correlat sobrer.

Quan l’idealisme impostat de l’Ivan topa amb la realitat, totes les costures del cos li supuren la mal gestionada masculinitat, i llavors el subtext de la història aborda amb eficàcia els conflictes que són cars a la visió feminista. Al final de la pel·lícula, el desfogament paroxístic de l’Helena indica que ella no n’ha surt indemne i molt menys triomfant, però ens revela, com a mínim, que ha esdevingut prou lúcida per adonar-se del preu que els ha calgut pagar, en forma d’ànima, per aixecar el seu somni urbanita de ruralisme ideal, i que, en el fons, tot és una falsedat consoladora per a burgesos acomodats.

Evidentment, formular-ho així m’ha lliurat a unes abstraccions exagerades que espero que el lector hagi tingut l’amabilitat de disculpar-me. Només em quedaria dir que si el cinema català (i en català) segueix donant aquestes mostres solvents de creativitat (Suro, Alcarràs, etc.), garantirem l’audiovisual de categoria en la nostra llengua. I si la indústria que ha d’ajudar a apuntalar-lo s’hi posa, és clar.