Llistes de pel·lícules

Confegeixo llistes de pel·lícules clàssiques que hauria de veure, ara que disposo d’una plataforma amb un assortit decent. No és una oferta en consonància amb la immediatesa buida dels films d’actualitat que, en major o menor mesura, proliferen a les altres plataformes. Justament en això consisteixen les pel·lícules clàssiques. No faig una única llista, i totes són obertes, susceptibles de modificar-se amb ampliacions. Primer n’esbosso una de directors nord-americans amb les dues, tres o quatre obres fonamentals al costat de cada nom, i després una altra d’equivalent amb els directors europeus i asiàtics. Aquestes dues llistes apariades són les que funcionen com a orientació marc: he consignat les fites finals. En començo una altra, a partir de les seleccionades en la llista marc, que divideixo en tres columnes: una conformada per títols d’aroma molt clàssica, de narrativa sòlida i dramàtica; una altra de més arriscades i trencadores, i una tercera amb les comèdies. Preparo una última llista breu, que serà el referent d’acció més immediat: aplega quatre o cinc directors escollits, d’entre les extenses llistes apariades del començament, dels quals combino les pel·lícules durant els pròxims dies; quan me’n canso d’un, renovo la llista amb la participació d’un altre. Ara és el moment de dir que la llista intermèdia, la que es dividia en tres columnes –clàssiques, arriscades i comèdies–, serveix per supervisar una alternança saludable entre tendències, a fi d’evitar la monotonia d’una única variable, que sempre acaba provocant avorriment i desídia. Marco el títol de la pel·lícula un cop vista, per anar comprovant regularment sobre el paper si es compleix la repartició equitativa a tres.

El millor moment és aquell en què resolc la tria cinematogràfica del dia. M’hi miro força, sospesant els suggeriments de les llistes, perquè les estones ocioses prou llargues per encabir-hi una pel·lícula no sovintegen i són preuadíssimes. Arriba la nit de divendres o dissabte, que és quan acostumo a veure-les, a casa tothom és a dormir, i procuro no posar-m’hi més tard de les dotze, perquè l’endemà, per molt que sigui festa, o precisament per aquest motiu, no s’hi val a llençar el matí llevant-me tard. Per desgràcia, algunes pel·lícules extenses i de païda lenta les he de repartir en més d’una sessió per no allargar el moment d’anar a dormir. M’adono que pretenc abastar més del que podria. Ja copso prou l’inabastable de l’empresa tractant-se només de cinema. Quan hi ajunto els llibres, la tasca es presenta definitivament inassumible. No sé si es tracta d’una set que m’ennobleix, a desgrat de la derrota anticipada, o em fa més ridícul. És la set de no voler-s’ho perdre, l’ànsia d’una acumulació exculpatòria, encara que el dia que em mori ho perdré tot, es diluirà en la desintegració de la pròpia memòria. Irrefutable.