Falsa rebel·lia
S’estén amb cert fonament la idea que la mentalitat que enteníem com a “revolucionària” –i que potser hauríem de titllar millor, per ajustar-nos a la realitat, de “contestatària”– s’ha traslladat a l’espectre ideològic de la dreta. És una idea en el fons absurda, és clar, perquè la dreta per definició és la conservadora, la que pretén mantenir l’statu quo i treballa contra el canvi, però alguns símptomes dels últims anys han donat l’aparença d’un trastocament de papers que suggereix conclusions inquietants.
Efectivament, es construeix a poc a poc el relat d’un “resistencialisme” entre el segment de societat de naturalesa conservadora que no vol transigir, o que com a mínim qüestiona, els nous postulats progressistes que emanen d’uns governs d’esquerres considerats ara mitjans d’imposició i intolerància, allò que sempre ha estat la dreta. La tàctica no és nova, però resulta que aquest cop comença a calar de forma significativa entre el jovent, el segment considerat històricament dipositari dels valors revolucionaris o contestataris. Fills i filles de la generació que havia interioritzat els valors del feminisme o la diversitat sexual es revolten contra el que consideren imposicions ideològiques i, de retruc, s’atorguen la virtut de ser els “rebels”. No identifico amb aquesta tendència una majoria de jovent, però sí que sembla que el percentatge sigui prou rellevant. Parem-nos a escoltar com verbalitzen alguns adolescents i joves les reserves cap a l’ampliació dels drets, via legal, del col·lectiu LGTBIQ, o com s’apliquen a la negació parcial del fenomen de la violència masclista, o el seu rebuig a admetre la toxicitat de les relacions afectives asseverant que aquestes feministes sempre “exageren”. No cal ni dir quins agents polítics de l’arc parlamentari abonen el discurs reaccionari. Pel camí reforcen la fòbia a l’immigrant, suposat causant dels mals més urgents –manca d’accés a un habitatge digne o a una feina, saturació als centres sanitaris, devaluació de l’ensenyament...–. I algun jovent ho compra, marcant perfil de suposat rebel íntegre. Fins i tot donen suport al dret a portar armes, defensat pels més sonats de la casa filofeixista espanyola!
Com és obvi, l’esquerra té una part de culpa en l’assumpte. Fa temps que ha abandonat la tradicional lluita social de les esquerres –no soc ingenu: sé que d’esquerra li’n queda només la disfressa– i s’ha centrat en batalletes lingüístiques i conceptuals mentre el daltabaix socioeconòmic arrasa amb tot. Llavors passa el de sempre: els monstres que esperaven a l’ombra surten a la llum, el conegut ou de la serp rebenta. Es veu que Trump o Ayuso eren l’avantguarda d’alguna cosa més greu que la simple pallassada feixistoide. Igual que als anys trenta europeus, quan hi va haver també unes joventuts, i tant: les joventuts hitlerianes.