Matí de futbol
Generalment els clubs de futbol, en l’àmbit infantil i juvenil, es plantegen més objectius a banda dels protocol·laris —passar-s’ho bé, fer salut, fomentar els valors del treball en equip: també busquen guanyar. Quina fal·lera estranya, si ja n’hi hauria d’haver prou amb la fragor mateixa i suficient del joc.
No caldria fer cas del marcador, o no fer-li cas més enllà de la convenció que dona sentit a la partida i, en un moment donat, la tanca perquè no ens podem passar el dia jugant. Hem quedat dos a un, tres a dos, guanya aquest, ja s’ha acabat. Però als clubs dels infantils i juvenils els agrada veure-ho d’una altra manera.
Els jugadors se n’impregnen. I la gernació vociferant de pares, entre sentències lapidàries que pretenen traspuar l’expertesa dels infal·libles —”no juguem a res”, “s’ha de donar vida a les bandes”, “és que no els van a buscar»—, també en són impregnats.
Hi ha una progressió prometedora del teu equip cap a la línia de gol; des de les grades, una considerable quantitat de cossos s’inclinen endavant com volent acompanyar la trajectòria prometedora de la pilota. Tant si s’erra al final de la jugada com si aquesta acaba en gol, les respectives sensacions de decepció i exultació no et són estranyes.
Si un gol de l’altre equip aboca a una derrota pràcticament segura, la sang de l’amargor et puja a les orelles.És diumenge a mig matí i una incitació de vermut plana en l’aire. Abans de la retirada general de les grades, a l’espera del prescriptiu xiulet, hi haurà temps de sentir les imprecacions a l’àrbitre sofert, a les petites i revoltants picaresques de l’equip visitant, a la suposada ineficàcia o passivitat d’un fill propi.
Tant hi fa. Ara que et veus amb condicions de remuntar la febre estranya que t’ha contagiat la grada, només hauries de preocupar-te perquè el fill no hagi malgastat gaires minuts a la banqueta.
Fomenta-li només les ganes de jugar i devalua la raó de la victòria. Caldria fer-los jugar a tots, a intervals de torns raonables.
Concedir un gol de l’honor al rival si l’estàs apallissant. Procurar ratificar que el rival s’ho passa tan bé com tu.
Concentrar-te només a marcar el gol de l’honor, amb entusiasme infundat, si ets tu l’apallissat. Aconsellar gentilment a l’entrenador que no escridassi.
Sabotejar el marcador. Oblidar el resultat, del qual només només caldria tenir-ne presents els estats successius durant el joc, per allò de mantenir-hi un sentit ordenador.Després explica al fill que hi ha nous agafadors per discursejar al voltant de l’èpica de l’esforç i l’esperit col·laboratiu.
Que els cridats al voltant del vermut, un cop acabat el partit, no són els autoritzats a fer-ho. Que l’únic que passa, en el futbol com en tantes coses, és que hem comprat xarxes massa fràgils per sostenir les coartades i les il·lusions.
