#FrancisBacon

A principis de la dècada dels 90 els metges que tractaven el pintor irlandès Francis Bacon d’asma el van aconsellar que no viatgés més a Madrid. Bacon, una de les figures més transcendentals de l’art del segle XX, va fer cas omís d’aquestes indicacions i en qüestió de dies va tornar a estar a prop del Museu del Prado i dels artistes que tant l’havien influenciat en la seva carrera com Velázquez, el Greco, Goya o Picasso. “Crec que si no hagués estat asmàtic no hauria pintat mai”, va confessar una vegada el pintor al crític John Russell. Amb aquesta frase en ment em passejo per les sales del museu Guggenheim de Bilbao que en els últims mesos ha acollit una exposició extraordinària titulada Francis Bacon: de Picasso a Velázquez. L’edifici de titani de Frank Gehry acull una cinquantena d’obres de l’artista dublinès i trenta d’altres pintors que estableixen un diàleg amb l’obra d’un creador que m’ha remogut les entranyes d’ençà que el vaig descobrir en una retrospectiva al Museu Metropolità de Nova York ara farà set anys.

Influenciat per la fotografia i els estudis de moviment del pioner del cinema i la fotografia d’Eadweard Muybridge, els cossos en les pintures de Bacon es descomponen en un moviment dolorós. Les cares, sempre expressives i plenes d’una violència atàvica, sembla que no puguin respirar. Aïllats per uns fons monocolors i moltes vegades tancats en unes gàbies (clarament influenciades pels dibuixos de Giacometti com es pot comprovar en l’exposició) els personatges que habiten les pintures de Bacon es desplacen entre l’eros i el tànatos: entre la punxada del dolor i el plaer de la penetració. Així es pot veure en algunes de les pintures que Bacon va pintar del seu amant George Dyer: un jove tendre però sexual, indefens però violent qui va decidir suïcidar-se hores abans que s’inaugurés al Grand Palais de París una gran retrospectiva de Bacon. Tragèdia i èxit; vida i mort. És impossible separar la creació artística i la vida personal d’un artista que va traslladar en un llenç els fantasmes d’una societat que havia estat capaç de posar en acció la “Solució Final” i els dimonis personals d’un creador que afirmava que no li quedaven dents a causa de les baralles amb els seus amors.

Francis Bacon va morir l’abril del 1992 a Madrid. Ho va fer molt a prop del Museu del Prado i, després d’una vida marcada pels vicis, va fer l’últim sospir acompanyat de les monges que l’havien cuidat. La seva última obra, Estudi d’un toro, tanca l’exposició amb moltes preguntes: és una obra inacabada? El toro surt o marxa de la plaça? Per què Bacon va escollir aquest animal? Sabia Francis Bacon que aquesta era la seva última obra? Una cosa sí que és certa: la pols es fa visible en el llenç i és que tal com va afirmar l’artista: “La pols és eterna, al final tots tornem a ser pols.” L’eternitat de l’art.

Anys després de la seva mort, les pintures de Francis Bacon segueixen colpint-me.