#Vértigo
Vaig anar a San Francisco per trepitjar els escenaris d’una de les meves pel·lícules preferides, Vértigo d’Alfred Hitchcock, però em vaig retrobar amb tres dels meus artistes preferits sense esperar-m’ho: Ellsworth Kelly, William Kentridge i Agnes Martin al Museu d’Art Modern. Vaig decidir viatjar a l’Oest per desconnectar d’una ciutat, Nova York, on no arriba mai la primavera. Fastiguejat pel fred, la pluja i la neu; mentalment esgotat d’unes setmanes que m’impedeixen desconnectar l’iPhone ni un segon, vaig decidir que era el moment de fer un viatge que feia massa temps que anava ajornant: San Francisco.
Des de les finestres del BART, el tren que connecta l’aeroport amb el centre de la ciutat (i que els amics cinèfils segurament reconeixeran per la meravellosa i dura pel·lícula Fruitvale Station) la ciutat es veu tenyida de color groc, talment un filtre vintage dels que tant abunden en les aplicacions de correcció de fotografies en els smartphones. De camí a l’hotel, el centre de la ciutat està ple de cartells que recorden la celebració del cinquanta aniversari del Summer of Love –el fenomen social que va arrossegar més de 100.000 persones a San Francisco el 1967 i que amb l’eslògan del “feu l’amor i no la guerra” va donar el tret de sortida al moviment hippy–. Segueixo caminant cap a l’hotel –sempre en estat d’alerta– i em sorprèn la quantitat de sense sostre que hi ha als carrers. Els contrastos de les ciutats americanes: la ciutat de Twitter i Apple, on el preu mitjà d’un lloguer està sobre els 3.500 dòlars mensuals, ha forçat a la indigència milers dels seus ciutadans. Ja a la meva habitació faig un google i em trobo amb un especial online del diari de la ciutat, l’SF Chronicle, on defineixen el problema dels sense sostre com la “d’una desgràcia cívica.”
El sol llueix dissabte al matí al barri de La Misión. En una pastisseria mexicana, les parets i els vidres estan guixats amb dibuixos sobre Pasqua que semblen imitar els colors dels dolços que omplen l’aparador. Allí em trobo amb un dels escenaris de Vértigo: el cementiri on Madeleine diposita unes flors mentre Scottie (James Stewart) l’espia totalment embogit per la passió. Les ciutats es descobreixen caminant i veure com el Golden Gate Bridge va jugant amb l’espectador: de semblar una mini escultura de Calder des del carrer Fulton a aixecar-se, omnipresent, davant teu, després d’haver caminat uns 26 quilòmetres en només mig dia. Des del pont, tocant els cables d’acer vermell que el sustenten, un nota la tensió d’una obra d’enginyeria que em va captar l’atenció després de veure el documental The Bridge, on s’explica les vides de persones que van decidir saltar al buit.
Una d’elles –tot i que el documental no en fa menció– va ser Madeleine en una de les escenes més memorables del film. Talment l’Ophelia de Millais, Novak és rescatada per un desconcertat James Stewart que veu com la seva estimada s’enfonsa a les aigües sota una de les construccions civils més boniques que he vist mai.
