#Sunsetboulevard
Una única imatge en blanc i negre contrasta amb les pantalles multicolors de Times Square. Entre el brogit d’ambulàncies, de crits de venedors ambulants i de turistes que miren amb ulls de fascinació un espectacle digital que es repeteix les vint-i-quatre hores del dia destaca una fotografia de l’actriu americana Glenn Close: immòbil, amb les celles perfilades, el cabell recollit i amb un vestit de plomes de marabú. Close dóna la benvinguda als espectadors del musical Sunset Boulevard que es pot veure al teatre Palace.
Moltes vegades tinc la sensació que la meva vida s’ha mogut en forma d’espiral on passat, present i futur coincideixen però sempre en un lloc una mica diferent. M’explico: durant la meva adolescència en plena campanya de la fruita, quan ajudava la meva família, vaig descobrir l’univers de la ràdio. Allí, les ones radiofòniques no només es convertien en una font inesgotable de coneixement, sinó de desconnexió d’una feina que, essent molt sincers, no m’agradava gaire. A les tardes d’agost, entre cistella i cistella de préssecs, vaig anar descobrint noms de musicals, de compositors i d’artistes de Broadway que mai havia escoltat gràcies a un programa presentat per la companyia El Musical Més Petit. De cop, Sondheim, West Side Story, Música per una Nit D’estiu, Sweeney Todd, Angela Lansbury i companyia van entrar a formar part de la meva vida. Una de les cançons que vaig descobrir en un d’aquests estius va ser As If We Never Said Goodbye. Durant les nits l’Àlex Gorina amb la seva Finestra indiscreta m’anava donant classes de cinema tot preparant-me pels meus anys universitaris. Va ser a Barcelona on vaig descobrir el geni de Billy Wilder: un director (i guionista) que ha realitzat algunes de les meves pel·lícules preferides com El Apartamento, Perdición o Sunset Boulevard. A l’assignatura de bandes sonores, el meu admirat Conrado Xalabarder ens va posar una de les seqüències més famoses de la història del setè art: Norma Desmond –l’estrella de Hollywood ancorada al passat– descendeix l’escalinata de la seva mansió mentre un tango distorsionat posa la banda sonora a un moment que per a la protagonista –ja embogida– és èpic mentre que per a l’espectador és tremendament trist.
Vint anys més tard, en una ciutat que odio i m’enlluerna; una metròpoli que em fa somniar i tenir malsons, vaig tornar a escoltar aquesta cançó i vaig veure Norma Desmond –en aquest cas interpretada per Glenn Close– baixar per una escalinata de ferro però que semblava de marbre gràcies a un joc de llums. Els crítics diuen que Close ha fet una de les interpretacions més memorables de la història de Broadway. Jo he après a deixar que els experts opinin però només diré que en sortir del teatre, protegint-me uns ulls que estaven molt sensibles als flaixos de llum de les pantalles de Times Square, tot va agafar sentit: les tardes d’estiu a Sudanell, les classes a Barcelona i el fet de viure i treballar en una ciutat que sí que dorm. No facin cas a Sinatra.
