#Glastonbury2017
Tot ha passat massa ràpid. Tres vols, el jet-lag, la maleta perduda amb l’equip d’acampada amb una nit forçada a Bristol. El trajecte amb taxi amb un conductor romanès que semblava sortit d’una pel·lícula dels germans Cohen. Arribar a la seu del Festival de Glastonbury i sentir-se perdut tot admirant les hectàrees poblades amb tendes multicolors. Aconseguir la teva acreditació (més d’un milió i mig de persones es registren cada any per poder comprar entrades però només 185.000 en tindran una). Pressentir que ets a punt de viure una experiència irrepetible. Caminar amb les dues motxilles gegants, perdut però fascinat al veure la varietat i els looks dels assistents que criden les paraules “Be Yourself”. Vaguejar i olorar el menjar del centenar de parades: curri, paella, pizzes, entrepans vegetarians, hamburgueses, menjar libanès, japonès, persa... i, per descomptat, totes les varietats de la refinada cuina britànica que no fa de la lleugeresa la seva singularitat.
Arribar i veure a primera fila Keane i Sophie Ellis-Bextor –un dels meus ídols d’adolescència– per acabar gaudint dels XX i del No Surprises de Radiohead en un concert memorable. Anar a treballar a la meva tenda mentre escolto de fons el beat dels DJ de la secció Arcadia, una aranya gegant que podria formar part del decorat d’Intel·ligència Artificial de Steven Spielberg. Anar de passeig passades les dotze i veure com la pluja no atura les sorpreses que m’esperen a cada cantonada. Arribar a “casa” amb pantalons i vambes plenes de fang.
Segon dia sense dutxar-se. Més pluja. Vas a la zona infantil i et deixes hipnotitzar per un contacontes d’històries octogenari. Després de dinar veus arribar el candidat laborista Jeremy Corbyn amb un entourage mínim. Al cant de “ooOOh Jereeemy Cooorbin” desenes de persones acompanyen al polític fins a l’escenari principal. Em fixo amb les cares del públic: somriures pel retorn de les polítiques socials en les paraules de Corbyn. Acaba la política grisa i arriba la multicolor Katy Perry on no puc deixar de ballar mentre faig fotos. Canvio d’escenari. És el moment de Solange amb la seva posada minimalista però efectiva. Aplaudiments. Entro al Cabaret on em trobo a l’escenari amb un senyor que menja fluorescents per després encendre’ls tot fent una radiografia dels seus òrgans. Arriba la mitjanit i m’inviten a fotografiar la zona gamberra de Glasto: el Block9 inspirat en un bar dels anys 90 de Nova York. Vaig al backstage i de cop entro en una pel·lícula de Fellini: trenta drag queens es maquillen i es preparen per trepitjar l’escenari amb diàlegs surrealistes.
Vaig a dormir a les tres. Torna a ploure. A les vuit tinc una reunió. Faig l’equipatge. Tres hores i mitja després torno a estar a l’aeroport per acabar escrivint aquest article mentre volo cap a Barcelona. Tot sembla sortit d’un somni... però els braçalets que encara porto em recorden que sí, que ho he viscut com també faran les fotografies quan em falli la memòria.
