#BCN92

La memòria està teixida d’un material molt fràgil. Amb el pas dels anys els fils de la memòria van desgastant-se talment un tapís deixat a la intempèrie. Avui, 25 anys després d’aquella jornada en la qual la ciutat de Barcelona va dir HOLA al món, recordo a la perfecció –o això crec– què vaig fer en aquella tarda nit: tinc gravat que vaig anar a la piscina del Centre Casa Nostra de Sudanell i que vaig marxar molt d’hora perquè no em volia perdre el compte enrere de la cerimònia inaugural. Recordo com es va dibuixar amb persones humanes el logo gegant dels Jocs. Recordo com centenars de sardanistes creaven les anelles olímpiques per després formar un cor que bategava amb els mocadors vermells. Recordo els tambors de Calanda i el flamenc, el mar Mediterrani de la Fura dels Baus i la posada en escena d’una mitologia que no entenia. Recordo la desfilada de desenes de països amb banderes multicolors i noms de països que semblaven sortits d’una novel·la de Jules Verne. Recordo estar sol, aguantant-me la respiració, quan en Rebollo estava a punt de disparar la fletxa i com vaig baixar al carrer amb llàgrimes als ullls per la tensió i la bellesa d’aquell moment per avisar a la padrina que deixés la tertúlia amb les veïnes del carrer i que m’acompanyés en el visionat de tot allò que s’escapava de la pantalla petita.

Només tenia onze anys però vist amb perspectiva crec que aquell 25 de juliol em va ensenyar la definició de la paraula creativitat i va posar el tret de sortida a la meva obsessió amb el disseny, l’arquitectura i els mitjans de comunicació. En una llibreta quadriculada vaig estar durant mesos dibuixant el logo dels jocs que havia vist aquella nit per al record. Ens els anys successius vaig rescatar cada estiu una cinta VHS que guardava la màgia d’aquella posada en escena. Amb el volum silenciat jo anava fent pràctiques de ràdio tot imitant al Matias Prats i l’Olga Viza.

Set anys després d’aquell 92 vaig fer realitat el somni de viure en aquella ciutat i, casualitats del destí, a la universitat vaig tenir de professor el dissenyador d’aquell logo que em va obsessionar tant: en Josep Maria Trias. Després de graduar-me i en la meva primera feina en una televisió local on dirigia i presentava un programa cultural vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar moltes de les persones que havien participat en els Jocs. Vaig parlar amb en Lluís Bassat, el Bigas Luna i el realitzador Manel Huerga. Vaig entrevistar l’Enric Satué, l’Amèrica Sánchez i el sempre elegant i savi André Ricard: el dissenyador d’aquella torxa Olímpica que vaig veure arribar a Lleida en una nit accidentada on empès per una massa que cridava eslògans que no entenia em va fer caure a terra tot perdent la mà del meu pare qui em va rescatar enmig d’un caos que encara avui recordo amb por. Vaig parlar amb l’Alfonso Milà i el Federico Correa, els arquitectes responsables de l’anella olímpica i en un dels últims programes vaig tenir el privilegi de recordar amb la Fura dels Baus aquell Mar Mediterrani que era (i hauria de continuar sent) sinònim de cultura, civilització i pau.