#MIAMI
Miami pot semblar una bona idea sempre que un no s’aturi ni un segon a pensar sobre el que està observant. En els últims anys s’ha parlat molt del renaixement d’una ciutat que havia deixat de ser cool, la d’una metròpoli en decadència que vivia a l’ombra d’uns anys gloriosos que havien dotat Miami dels seus edificis Art Nouveau tan característics i que li van valdre el sobrenom de La Riviera dels Estats Units.
Art Basel, la fira d’art contemporani més important del món, va ser el catalitzador d’una teòrica gran transformació que va venir acompanyada per la pluja de dòlars provinents d’Amèrica Llatina i de Rússia. Fa un parell d’anys un conegut dissenyador americà m’explicava com moltes clientes anaven a una de les seves botigues de South Beach preguntant per “la bossa més cara que tenien”. No els importava ni el color, ni el material ni la forma. La marca i el preu de l’etiqueta era el símbol de l’estatus que buscaven aquests nou rics.
Quelcom similar succeeix amb el mercat immobiliari i és des d’un minivaixell on s’evidencia més aquest canvi arquitectònic de la ciutat. Torres de vidre sense personalitat tot i estar firmades per arquitectes estrella com Zaha Hadid, Viñoly o Philippe Stark s’aixequen tot robant de manera inversament proporcional l’encant d’una ciutat. En un dels seus canals vaig poder observar la lluita d’Asterix contra els inversors immobiliaris: sis magatzems de pescadors de fusta encara en actiu resisteixen contra la ciutat per poder continuar treballant. Segons em van explicar, alguns dels seus companys ja han perdut aquesta batalla com s’evidencia en els restaurants de luxe que rodegen el canal on els iots dels milionaris s’esperen a la porta.
Entre música de reggaeton i d’edificis d’un estil internacional sense l’elegància d’un Mies, mirava de buscar motius per enamorar-me d’aquesta ciutat tot intentant ampliar una llista de coses positives on ja havia inclòs els meus amics, l’aigua cristal·lina de les seves platges planes, els edificis d’Art Nouveau de colors pastel amb els cartells de Motels amb tipografies vintage, el barri de Wynwood amb els seus murals plens de grafitis i els barris de Little Haiti i Little Argentina.
Anava buscant un motiu que em fes oblidar de tot el que veia quan vam arribar al Museu Pérez . És un edifici de nova planta dissenyat per Herzog i De Meuron amb jardins verticals i una col·lecció fluixa en què sí que destaquen dues pintures de Torres García. Va ser allí on vaig veure una cara gegant blanca d’una noia amb els ulls clucs. Era el geni de Jaume Plensa qui venia a rescatar-me.
Looking Into My Dreams, Awilda 2012, és una peça que estableix un diàleg entre monumentalitat i ànima en un parc urbà nou rodejat de palmeres. De cop la música de reggaeton va quedar en mut, els edificis en construcció es van esborrar del camp visual. Només veia la cara d’una noia que mirava el mar amb els ulls tancats que inspeccionava els seus somnis interns. L’esperança. La melancolia.
