#Tardor

Avui, en sortir del cinema després de veure l’excepcional nou documental de l’octogenari Frederick Wiseman sobre el sistema de biblioteques públiques de la ciutat, he presenciat l’arribada de la tardor. Ha estat quan, en obrir una porta que separava una realitat projectada en una pantalla blanca del carrer, he vist com una llum de tonalitats grogues il·luminava les façanes de les cases del West Village. Al Hudson, el sol de finals de setembre es reflectia en unes aigües tranquil·les que em feien viatjar a l’interior d’una pintura de Turner.

M’agrada asseure’m al costat del Hudson i viure unes postes de sol que em transporten al carrer Bonaire de Sudanell on el sol s’amagava en un horitzó llunyà; més enllà dels camps d’arbres fruiters que es preparaven per hivernar en els dies de finals d’estiu. Malgrat que eren les set de la tarda em vaig posar a llegir el diari. Tres fotografies a tot color il·lustraven la portada d’un NYTimes que em feia recordar els temps estranys que ens ha tocat viure: l’huracà Irma, un terratrèmol a Mèxic i uns incendis forestals descontrol·lats a la Costa Oest posen un punt dantesc a una realitat marcada pels atemptats terroristes, les proves nuclears de Corea del Nord, les accions legislatives de Trump en contra dels anomenats Dreamers i tantes altres notícies negatives. Aquesta sensació apocalíptica s’accentua encara més quan obro Twitter i comprovo com la demagògia, la mala llet i les mitges veritats s’imposen com a norma de conducta. A les xarxes socials ja no existeix el terme mitjà i el dubte ha quedat penalitzat. A les xarxes aparentment tothom sap tant de tot que l’endemà de les votacions del Brexit una de les frases més buscades a Google al Regne Unit va ser la de “què és la Unió Europea”. Ja ens va avisar Huxley quan el 1931 va escriure sobre com l’excés d’informació es pot convertir en una forma de dictadura.

Totes aquestes imatges i pensaments em vénen talment els flaixos que he disparat durant la setmana de la moda. Entre somriures buits i vestits que valen més d’un any del sou de la majoria de tots nosaltres penso en els contrastos de la meva vida. Estic a Nova York però no em sento americà; i quan estic a Catalunya no em sento ni plenament català ni plenament espanyol. Sempre en trànsit, potser el meu destí (buscat) és sentir-se estranger. Estic fotografiant desfilades de moda i alhora l’altre “jo” pot estar ancorat en un poble del Baix Segrià. Per sort, la vida t’ofereix moments per poder desconnectar d’aquests pensaments. Va ser al show de Delpozo quan de cop vaig veure una cara coneguda. Era la de l’escriptora Hanya Yanagihara, qui ha escrit el llibre de la meva vida: Tan Poca Vida (Ed. Lumen). Per sort, després de fer-li una foto, vaig poder parlar amb ella i explicar-li per què el seu llibre em va marcar tant. Com et dius? Em va preguntar ella. Xavi, vaig contestar. Amb una cara molt emocionada em va mirar als ulls i em va dir: “m’has alegrat el dia. Gràcies de tot cor”. De cop, les contradiccions van desaparèixer. Per uns minuts tot va estar en harmonia.