#Avui
Avui he vist...
...com una lluna plena d’octubre competia amb els anuncis multicolors de Times Square.
…com plovia des de l’interior d’un taxi. A través de les finestres, el carrer Broadway semblava una pintura puntillista de Seurat.
...com un tren local n’avançava un d’exprés. L’elogi de la lentitud, de la vida lenta que pregonava en Josep Pla.
...he vist el documental Faces Places d’Agnes Varda i m’he emocionat al comprovar el poder creatiu d’una directora octogenària que diu adéu (segons sembla) a la creació fílmica amb una autèntica obra mestra que ens fa reflexionar sobre la caducitat de les imatges.
...com un pare explicava al seu fill com els edificis del Soho eren de ferro. El pare anava canviant la posició d’un imant en les façanes multicolors. El seu fill, amb ulls oberts, semblava que presenciés un acte de màgia.
...com al Museu d’Art Modern de la ciutat (el MoMA) unes boines del País Basc estaven penjades en una paret davant d’un vestit de Miyake. L’elogi de la simplicitat i l’economia en una mostra que traça correlacions entre moda i modernitat.
...com arribava la tardor al supermercat del barri quan a una senyora li ha caigut un pot de canyella.
...una nena d’uns cinc anys menjar-se un croissant davant de la botiga Tiffanys.
...com es fonia una bombeta en un cartell de Broadway que anunciava un xou de Bruce Springsteen.
...com una llum de tardor –més groguenca que de costum– es col·lava per una finestra d’un cafè del West Village i com una cambrera apagava l’espelma de la meva taula, ja que “era impossible competir amb una llum tan màgica”, segons em va explicar.
He escoltat...
...quatre tertúlies radiofòniques de quatre emissores diferents i m’he adonat que la veritat mai es trobarà allí. Millor escoltar música clàssica.
He llegit...
...totes les portades de la premsa espanyola i he fet un poema avantguardista barrejant paraules de titulars. La portada resultant tenia més veritat que les portades originals.
He passejat...
...per Lispenard Street i he vist els protagonistes de A Little Life (Jude, Willen, Jb i Malcolm) com em saludaven des d’un balcó.
...per davant de les tres cases que he tingut a Nova York. M’he assegut a les escales. He tancat els ulls i he donat les gràcies.
...a Jean Luc Godard dir que el cinema “és la veritat multiplicada vint-i-quatre vegades per frame”.
...una cantata de Bach.
He començat...
...a aprendre a dir no (em costa massa).
He fet...
...una foto a un taxi de la ciutat. Després amb el meu mòbil he pintat algunes parts del cotxe de color negre. De cop m’he sentit a casa. Taxi!
