#Pertegaz
Cada vegada ho tinc més clar: la vida es mou en forma d’espiral. Aviat farà un any m’acomiadava dels meus amics Juan i Ryan amb llàgrimes als ulls. Després d’haver estat voluntari de la campanya de Hillary Clinton em negava a creure que Donald Trump hagués guanyat les eleccions presidencials. De camí al metro, la ciutat estava coberta d’una boira lleugera que tenyia els carrers d’una llum que semblava sortida de la pel·lícula Blade Runner 2046. Un any després em tornava a sentir igual per causes molt diferents. La proclamació d’una república catalana amb només 70 vots i l’aprovació de l’aplicació de l’article 155 em feien constatar el fracàs d’una classe política que ha fet de la bandera del “millor pitjor” el seu estendard.
Ens ha tocat viure uns temps molt rars on la incertesa s’ha apoderat dels nostres calendaris. Ja fa dies que vaig a dormir angoixat i em desperto amb un sobresalt al llegir els tuits incendiaris de Trump o les portades d’uns diaris que no ens deixen ni una escletxa per respirar amb optimisme. Encara que per a molta gent el món de la moda sigui un univers frívol (que ho és), els dissenyadors saben traslladar el zeitgeist d’un moment en un artefacte cultural. Només cal mirar una fotografia d’una model lluint una minifaldilla a finals dels 60 per entendre el moviment d’alliberament de la dona. Aquesta incertesa dels temps actuals s’ha traslladat (i molt) a les passarel·les. Raf Simons va encetar el meló de la Fashion Week amb una col·lecció per a Calvin Klein que recuperava el Warhol més fosc i que mostrava el malson del somni americà amb peces tenyides amb el color de la sang. Per la seva banda, Thom Browne va cloure la passarel·la de París amb una col·lecció que estava inspirada en un somni (sí, un unicorn va passejar-se per sobre dels assistents). És el present un malson o un somni? Jo em quedo amb Raf.
Pensava amb aquest poder de la moda al passejar-me amb els ulls oberts i humits per la bellesa que m’envoltava entre els salons de la Fundació Rocamora de Barcelona que aquesta tardor acull la mostra Pertegaz en Diagonal. Vuitanta peces (algunes mai vistes com les que va dissenyar per a l’Orfeó Català) ens ajuden a entendre l’evolució d’un cuturier que va dir no al relleu de Christian Dior i que va vestir la flor i nata de l’alta societat barcelonina, madrilenya i americana (una línia que només es venia a Nova York).
Dels vestits imperi als vestits A-line i a les peces de punt del modista (tota una revelació per a mi per la seva modernitat) vaig poder veure en solitari l’evolució d’un modista silenciós i tímid que deixava brollar la seva imaginació amb la forma, els estampats i els brodats de les seves creacions. Pertegaz, Pedro Rodríguez, Santa Eulàlia o Balenciaga van tenir un taller a Barcelona en els anys grisos del franquisme. Una amiga historiadora de la moda em va comentar que era molt complicat que les famílies benestants de la ciutat li deixessin peces per fer exposicions. Li vaig preguntar per què i la resposta va ser, un cop més, una lliçó d’història: moltes d’aquestes famílies volien amagar la seva connivència amb el règim.
La moda mai és silenciosa. Parla –si se la sap escoltar– de tots nosaltres i del nostre passat.
