#CerclesVermells
Un pavelló desolat de la Fira 2 de Barcelona, un pis de l’Eixample amb una nevera buida, un estadi congelat als afores de París, una habitació d’hotel sense calefacció. Fer maletes, desfer-les per tornar-les a omplir tot perdent el control del pas del temps: nit o dia?, dilluns o dimarts? L’últim mes es podria resumir amb un collage d’instants suspesos en el temps. També podria agafar la forma de l’extraordinària exposició que en Francesc Torres ha organitzat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A La Capsa Entròpica l’artista català busseja pels magatzems del MNAC tot mostrant-nos obres d’art amb ferides. Per exemple: veig com les cicatrius produïdes pels militants anarquistes en els murals que Sert va pintar a la catedral de Vic dialoguen amb una pintura cremada de Miró; en una altra sala, una selecció de pintures penjades amb panells transparents de metacrilat deixen veure les lesions resultat d’un atac vandàlic realitzat el 1952 en ple Congrés Eucarístic de Barcelona quan uns desconeguts van entrar al Museu d’Art de Barcelona i van esquinçar tots els nus femenins allí exposats.
Torres ha sabut captar el Zeitgeist d’un moment on sembla que tot el que hem construït s’està destruint davant dels nostres ulls. A la sortida semblava que l’exposició continués: uns amics parlaven de la marxa d’empreses catalanes a altres comunitats autònomes. Un calfred va recórrer el meu cos. Torno als Estats Units i noto com els verds de Central Park han estat canviats pels colors d’una pintura de Rothko on totes les tonalitats del groc pinten un decorat que acompanya les corredisses dels esquirols que recullen glans per sobreviure al llarg hivern. Fa fred –molt de fred– i per això decideixo refugiar-me al Museu d’Art Metropolità que tot just acabava d’inaugurar una mostra dedicada al pintor David Hockney. Sala a sala descobreixo l’evolució d’un artista que va passar de l’abstracció a la figuració i a l’experimentació amb la fotografia per acabar pintant en un iPad.
Quadre a quadre vaig presenciant la fascinació d’un artista amb el joc de perspectives: el trasllat de les tres dimensions en els paràmetres bidimensionals d’un llenç. Amb Hockney les rajoles quadriculades d’una piscina de Los Angeles reapareixen en un dels seus collages de Polaroids dels anys 80 tot trencant les convencions de l’espai-temps. Hockney posa en escena la frontalitat d’un mestre del renaixement com Fra Angelico en els seus retrats dobles per després trencar-la en els seus quadres d’habitacions de colors fauvistes que prenen el relleu de Cézanne o Picasso. L’art produeix memòria. Passat Thanksgiving decideixo perdre’m per les sales del Museu d’Art Modern i de cop veig com un cercle se’m tanca davant meu. En una pintura de Max Ernst observo un cercle vermell (Sol i Selva, del 1963) que em transporta a un quadre que Hockney va pintar a Cadaqués a finals dels anys seixanta on un flotador vermell vist des de dalt contrastava amb el blau d’una piscina en ple estiu. Aquesta coincidència crec que no és casual, la vida es mou de manera circular. Ho vaig comprovar en veure les quatre estacions pintades pel sempre poètic Cy Twombly. No tot està destruït: la bellesa, com la veritat, sempre acaba tornant.
