#Estius
10 anys separen dues pel·lícules, Estiu 1993 i Call Me Your Name (“Llámame por tu Nombre”) que s’acaba d’estrenar als Estats Units i que arribarà a Espanya al febrer (espero que s’exhibeixi a Lleida i que l’admirat Juan Ferrer la pugui comentar en les pàgines de SEGRE, ja que es tracta d’una obra mestra absoluta). Una dècada separa l’amor de l’adolescent Elio i el del visitant americà Oliver a un poble del nord d’Itàlia durant un estiu del 1983 amb el viscut per la petita Frida en la producció catalana dirigida per Carla Simón.
narra les vivències i els sentiments de la jove protagonista en un poblet de Girona després de la mort de la seva mare a Barcelona. Frida es veu forçada a estrenar una nova vida fora de la metròpoli amb una família formada pels seus oncles Esteve i Marga i la seva cosina de 4 anys, Anna. 10 anys i una malaltia separen el locus amoenus viscut per la parella Elio-Oliver i el petit malson de Frida, qui se sent perduda en un entorn rural i hostil com ens mostra Carla Simón en la manera que té d’enquadrar la protagonista –sempre sola, com si volgués escapar-se del camp visual–. Sensualitat versus pèrdua. Al 1993 la sida era la principal causa de mortalitat entre les persones de 25 i 44 anys. La mare (i se sobreentén que el pare també) de la Frida formaven part d’aquesta estadística. Si bé la malaltia juga un paper secundari en la producció catalana (si no recordo malament només s’esmenta de manera directa en una seqüència) és impossible no comparar aquests dos estius. Al 1983 l’amor no estava tenyit per la por a una malaltia i aquí és on rau el poder de Call Me By Your Name: dia a dia, pla a contraplà, cançó a cançó, mirada a mirada els espectadors som protagonistes del naixement d’una relació d’amor pura i cristal·lina talment les aigües dels rius on es banyen. En el microcosmos d’Elio i Oliver no hi ha traces del fantasma que habita en l’univers de Frida.
20 anys separen dos autoretrats de Murillo que es miren cara a cara en la sala d’exposicions temporals de la Frick Gallery de Nova York. Ho fan per primera vegada des del segle XVIII. El primer, pintat entre el 1650 i el 1655, ens mostra un Murillo de 35 anys segur de si mateix envoltat per un marc de marbre, somrient, amb la boca semioberta i amb una cabellera negra i poderosa. Diuen que les comparacions sempre són odioses però en el segon autoretrat veiem com el pas del temps s’evidencia en el rostre del pintor: la cabellera negra ha disminuït, el bigoti que tanta prominència tenia en la primera pintura gairebé desapareix i la boca ja no està oberta. Murillo ens està mirant amb cara cansada. Una paleta de pintor i un paper enrotllat acompanyen el marc de marbre que enquadra el retrat. Ara bé, la diferència entre ambdós quadres no rau únicament en la mirada. En l’últim dels autoretrats una mà sobresurt del marc de marbre com si es volgués escapar del llenç. És la pintura l’única arma per a la salvació i la immortalitat? O és l’amor? Amb aquests pensaments al cap surto de la Frick Gallery i veig com la primera nevada de l’hivern cobreix de blanc Central Park. Estiu, on ets? Amor, on ets?
