#PrimeresVegades

Sempre hi ha una primera vegada. El primer petó, el primer adéu, el primer cor trencat. El primer llibre de Jules Verne que de petit m’obria les portes a uns mons fascinants, tot trencant amb la monotonia d’un poble del pla de Lleida. La primera pel·lícula. Els nervis del primer dia a l’escola amb una motxilla carregada de llibres que feien olor de nou. La primera discussió. El primer vot. El primer cop que et vaig veure esperant-me a la sortida de la Universitat amb un somriure que és inesborrable malgrat el desgast del pas del temps. La primera pàgina d’A Sang Freda de Truman Capote.

El primer cop que vaig fer una fotografia: una instantània del terra de l’entrada de casa on el terra enrajolat estava gravat per un cercle rascat per les innumerables obertures de la porta. El primer cafè amb 18 anys a la residència d’estudiants de Barcelona. El primer cop que vaig pujar al metro de Nova York i vaig quedar fascinat en veure la bellesa que es produïa davant meu quan el meu tren exprés avançava el local tot presenciant, talment un cinematògraf, el transcórrer de les vides de desenes de persones. El primer cop que vaig menjar sushi i vaig haver de mentir dient que no era la meva primera vegada.

Sempre hi ha una primera vegada i encara puc olorar i tastar la primera vegada que vaig menjar una avellana que sempre em regalava la padrina del Soleràs. Si tanco els ulls i ajunto les meves mans com si estigués subjectant una ampolla, puc sentir la superfície de vidre mullada d’un Cacaolat que el meu avi Francisco de Sudanell m’amagava en una font que estava a l’ombra d’un nouer gegant que era a prop del riu Segre.

Hi ha la primera vegada que vaig descobrir el significat de la paraula infinit al veure el mar i sempre hi ha la primera vegada que des de la finestra d’un avió veus la materialitat d’un núvol en suspensió. Hi ha la primera vegada quan mires al cel i veus l’estrella polar en una nit solitària després d’haver passat tot el dia rodejat de presseguers.

El record del primer Nadal, del primer cap d’any, del primer regal portat pels reis d’Orient i el primer cop que vaig donar una taronja al tió que va desaparèixer per art de màgia quan vaig despertar l’endemà al matí.

Sempre hi ha el primer desig, el primer propòsit de cap d’any. La primera nit d’un any nou i el primer matí amb un silenci impossible de trobar en els 364 matins posteriors. Sempre hi ha el primer fracàs i el primer èxit i l’adonar-se que l’ombra del fracàs és molt més llarga que l’explosió de satisfacció del primer èxit. Hi ha la primera pàgina però també l’última.

Hi ha vida però també hi ha mort. Hi ha somriures però també hi ha plors. Les portes obertes i les portes tancades. El blanc i el negre. Si hi ha un primer dia és perquè també hem viscut l’últim.

Estimats lectors de SEGRE, que tingueu un bon any 2018!