#Connexions
Un oceà separa dues exposicions que han decidit establir un diàleg sobre la influència de dues cultures mil·lenàries sobre l’art modern. Dos edificis blancs: un de formes circulars i sinuoses dissenyat per Frank Lloyd Wright que s’aixeca a la Cinquena Avinguda de Nova York i un de més humil, arrelat a la muntanya de Montjuïc, obra de Josep Lluís Sert, acullen dues exposicions que ens demostren que l’art més modern no s’ha construït a partir d’un llenç blanc, sinó a través d’un diàleg amb cultures tan llunyanes com la maia o la mesopotàmica.
Al Museu Guggenheim, Josef Albers in Mexico ens descobreix la fascinació que Mèxic i les restes arqueològiques de Monte Albán, Teotihuacán, Uxmal o Chichén Itzá van exercir sobre una de les figures claus de l’art modern: l’artista i teòric alemany Josef Albers. Albers, que va haver d’abandonar el seu país natal després del tancament de l’escola de la Bauhaus per part dels nazis el 1933, va viure a l’exili als Estats Units. Tal com ens mostren els diaris exposats en aquesta mostra humil però impactant, Josef Albers i la seva esposa, Annie Albers (qui va ser, per cert, una excel·lent dissenyadora de teixits) van visitar Mèxic –un país per a l’art com no n’hi ha cap altre, segons paraules del mateix artista– catorze vegades des del 1935 fins a la dècada dels seixanta. Quadre a quadre, fotografia a fotografia, vaig establint connexions. Per exemple, una serp abstracta esculpida en una piràmide reapareix en una pintura de colors purs. Si tanco els ulls després de veure un dibuix en blanc i negre cobert de línies horitzontals i verticals puc tocar el plànol d’una piràmide de Teotihuacán. O en una de les seves famoses pintures que va titular Homenatge al quadrat i a les quals va dedicar els últims anys de la seva vida no puc deixar de veure la representació d’un solstici de sol maia.
En un dissabte de sol radiant després de celebrar el dia de Nadal i Sant Esteve amb la familia vaig decidir pujar a Montjuïc per veure la mostra Sumer i el Paradigme Modern que, sorpresa!, estableix relacions entre l’art creat entre les dues grans guerres amb Mesopotàmia. Sala a sala veig com uns plànols de Le Corbusier per un museu i pla urbanístic a Ginebra no només em traslladen a dins d’un quadre d’Albers sinó també a una de les excavacions arqueològiques que arribaven a ser portada a la revista Time. Un dibuix de Giacometti fet amb un bolígraf –i jo m’atreviria a dir que fet sense aixecar-lo del paper– reprodueix el cap d’un rei de Gudea del 2120 aC i que ha viatjat a Barcelona des de les sales del Louvre de París. Observo amb deteniment les fotografies de l’estudi de Miró a Son Boter i veig com fotografies de peces d’art mesopotàmic servien d’inspiració per a algunes de les escultures de Miró, de les més petites que estan tancades en una vitrina a les més grans com Dona i Ocell i que es pot veure al Parc de l’Escorxador de Barcelona les vint-i-quatre hores del dia els tres-cents seixanta-cinc dies d’un any. L’art està viu, només cal anar sempre amb els ulls oberts per trobar connexions inesperades.
