#UllsOberts

Passen els dies i el record de dues exposicions temporals separades per tres hores en un tren d’alta velocitat es neguen a abandonar-me. No em puc oblidar del retrat que un jove Picasso va fer del seu amic Carles Casagemas en el seu llit de mort l’any 1901, aixó com no em puc oblidar dels ulls oberts dels cadàvers que, al cementiri de Lleida, esperaven ser reconeguts. Un bombardeig va agafar per sorpresa els veïns de la meva ciutat i el fotògraf Agustí Centelles va immortalitzar-ho en dos carrets fotogràfics el 1937.

Un suïcidi va donar el tret de sortida al període blau de Picasso. Amb la mort de Carles Casagemas Picasso abandonava la borratxera d’emocions viscudes en una ciutat, París, que era una festa contínua.Les prostitutes i l’alcohol, el fum de tabac i la llum d’oli omplien de colors una atmosfera angoixant. Ningú va saber representar millor els excessos d’aquesta ciutat com Toulouse Lautrec i el museu Thyssen de Madrid ens ho explica en una extraordinària exposició temporal titulada Picasso/Lautrec on un quadre en particular em va deixar captivat. Segons expliquen les biografies del malagueny, Picasso es trobava a Espanya quan el seu company de pis, i amic inseparable d’aventures parisenques, va intentar matar el seu amor platònic, Germaine Gargallo, tot suïcidant-se posteriorment. L’impacte d’aquesta mort va ser tant que Picasso no només va canviar d’estil, sinó que emprant el poder de la seva imaginació va pintar un seguit de retrats del seu amic mort. Un d’ells ha viatjat a Madrid. Pintat en un tros de cartó amb pinzellades ràpides i inacabades veiem un Carles Casagemas de perfil amb els ulls tancats. Si un s’apropa al llenç podrà sentir i veure el tret en el front d’un artista que va dir adéu a la vida bohèmia de la ciutat de la llum.

La ferida no està cicatritzada. La Guerra Civil espanyola continua sent la gran desconeguda per la meva generació. Així ho vaig poder comprovar en un matí lluminós de gener a la sala Leandre Cristòfol del Museu Morera de Lleida on aquest hivern ha acollit una exposició que ha anat més enllà d’una mostra de fotografies de guerra.

Agustí Centelles i el bombardeig de Lleida ha despertat emocions i ha obert moltes caixes de records que estaven tancades després del silenci de la transició. Com es representa el dolor, la destrucció, la violència innecessària de la guerra? Com es representa la indefensió d’una ciutadania que es va veure sorpresa per un atac aeri? S’observa en les instantànies d’edificis destruïts a Lleida i que semblen sortits de la pel·lícula Alemanya, Any Zero de Roberto Rossellini. Es comprova en la cara d’una senyora vestida de negre que plora tot veient el cos sense vida del seu marit estirat a terra al cementiri municipal talment una Anna Magnani a Roma, Ciutat Oberta del mateix Rosellini o en la Pietat de Michelangelo. Com se sap si una exposició t’ha marcat? Se sap quan les imatges que has vist no t’abandonen, talment com fantasmes del passat que t’avisen de no repetir els errors de la història.