#Natures
Si allargo la mà puc acaronar l’aigua glaçada que circulava sota un nouer en un tros de terra que els meus pares tenen en la partida dels Sots de Sudanell. Si tanco l’Spotify puc escoltar les explicacions que em donava el meu padrí Francisco sobre la naturalesa d’aquest corrent d’aigua que anava a morir al riu Segre i que durant l’hivern l’emprava per regar carxoferes i bròquils d’aspecte alienígena. Durant l’estiu, aquesta arqueta servia de nevera improvisada on l’avi amagava botelles de Cacaolat que m’esperaven per ser descobertes.
A part de trobar regals m’agradava asseure’m a terra, escoltar el soroll de l’aigua i resseguir amb els meus ulls com les fulles es desplaçaven davant meu talment vaixells perduts en el pla de Lleida. Avui farà una setmana que vaig sentir quelcom similar. En un quart pis del carrer 57 vaig escoltar el silenci de l’aigua en dues fonts de coure que l’artista espanyola Cristina Iglesias ha instal·lat a la Galeria Marian Goodman. El crític d’art John Berger va emprar la paraula silenci a l’hora de descriure les creacions d’Iglesias. Té tota la raó, en un món on els crits regnen siguin virtuals o reals, asseure’s al terra d’una galeria, tancar els ulls i deixar-se transportar per les memòries no deixa de ser un acte transgressor. A poc a poc els gratacels s’anaven esborrant de les finestres de la galeria tot deixant pas a unes rames de nouer que em transportaven a la infància i que, durant els dies de festa major, omplien el terra d’un fruit sec amb forma de cervell.
“El cervell bonic”. D’aquesta manera la Universitat de Nova York ha volgut titular l’extraordinària exposició dedicada a les il·lustracions científiques del premi Nobel espanyol Santiago Ramón y Cajal i que s’exposen per primera vegada a la ciutat.
El gran plaer de la descoberta: dibuix a dibuix vaig arribar a entendre el funcionament del cervell, de la visió i de l’oïda amb il·lustracions de cèl·lules que semblaven sortides d’un quadre de Joan Miró, on els còrtexs cerebrals imitaven una nit estrellada de Van Gogh i on els bastonets de la vista em recordaven els dibuixos de Lamolla.
En l’última part de la mostra vaig poder veure una cèl·lula amb forma de pingüí. Segons vaig poder llegir en el catàleg, Santiago Ramón y Cajal va estudiar Belles Arts però va ser forçat a estudiar Medicina pel seu pare.
La sorpresa va ser majúscula en descobrir que algunes d’aquestes il·lustracions encara s’utilitzen en les facultats més avançades del món i en comprovar que algunes de les hipòtesis tan trencadores de Ramón y Cajal s’han pogut demostrar empíricament gràcies als avanços tecnològics.
La vida interior d’una cèl·lula trasllada en un paper en blanc. La força de la naturalesa transformada en coure per art de Cristina Iglesias ens demostren que la natura i la vida sempre acaben guanyant. Convé recordar-ho durant els moments més foscos de la nostra vida: només tancant els ulls i allargant una mà un pot arribar a sentir el riu de la vida en les seves mans.
