#Londres

Però si això no sembla Londres!”, sento exclamar a una parella de turistes en sortir de l’hotel al costat de Regents Park. És dissabte 17 de febrer i un sol gairebé primaveral fa ressaltar els verds d’un parc que sembla explotar de vitalitat davant meu. Vint-i-quatre hores després em trobo a la seu de l’Institut Britànic d’Arquitectura fotografiant una nova col·lecció de Delpozo que s’estrena en la capital britànica després d’haver organitzat deu desfilades a Nova York. La ciutat dels gratacels està en crisi. El que va ser niu de la cultura underground on els artistes revitalitzaven barris abandonats com Chelsea o Williamsburg s’ha transformat en una illa de rics russos i xinesos on els entrepans d’alvocat i els batuts de llavors de chia han descafeïnat de creativitat una escena cultural buida que s’ha conformat a acumular likes a Instagram. Els dissenyadors de moda tenen una capacitat innata a l’hora de saber captar el zeigeist d’un moment i per això no em sorprèn veure com dia a dia més cases de moda decideixen fer les maletes i marxar a Europa. Vista l’extraordinària col·lecció que va presentar en Josep Font només puc afirmar que aquest canvi li ha anat molt bé. Drama i precisió, arquitectura orgànica i arquitectura funcionalista. El diàleg fet art en moviment. Chapeau!

Divuit anys separen aquesta visita de la primera vegada que vaig trepitjar Londres i les sales de la National Gallery. De la mateixa manera que no hi ha millor manera per conèixer una ciutat que perdre-s’hi, jo sempre aconsello visitar un museu sense emprar mapes tot intentant evitar a tota costa el llistat d’obres mestres que un no s’ha de perdre. L’art s’alimenta del plaer de la descoberta. Un llaç vermell en un gos de Murillo, l’esclat de colors d’un sol de Turner, l’estufa de Cézanne, una porta blanca de Hammershoi que em transporta a l’escenari de la pel·lícula El Hilo Invisible, la Venècia dels treballadors de Tintoretto, una taronja en una finestra del retrat del matrimoni Arnolfini, el reflex d’un gerro en un quadre de Caravaggio, un panorama de Delft pintat per Fabritius i que s’avança a la tecnologia de l’iPhone, els rínxols de Jesucrist pintats per Leonardo o un retrat de Sant Pol que posa en imatge un dels protagonistes de l’últim llibre que he llegit – El Reino d’Emmanuel Carrère– em criden l’atenció d’una manera inesperada.

Perdre’s en un museu té les seves recompenses. En la sala dedicada a Rembrandt em trobo amb un moment màgic: una visita comentada amb nens d’una escola. Escoltar les seves respostes, veure l’expressivitat d’un guia que sap traslladar el poder de l’art en paraules i contemplar les cares de fascinació d’aquests nens m’emociona tot i no ser la primera vegada que ho veig. Fa un parell d’anys el cineasta americà Frederick Wiseman va capturar una escena similar en el seu documental The National Gallery. Contemplar-ho en directe m’emociona i em fa pensar que mentre hi hagi deu nens emocionant-se amb un retrat de l’esposa de Rembrandt igual no ho tenim tot perdut.