#Boires
En les dues últimes setmanes no deixo de tenir la sensació que transporto el mal temps en la meva maleta. Londres m’acomiada amb pluja, fred i boira i Barcelona em dóna la benvinguda amb neu, que no només omple els informatius de paisatges emblanquinats sinó que també ho fa en les pantalles dels dispositius mòbils dels barcelonins i visitants. Decideixo buscar refugi en el món de la cultura.
Primera parada. La Fundació Mapfre de Barcelona acull una extraordinària retrospectiva del fotògraf Brassaï. És totalment impossible separar l’obra d’aquest artista nascut a la localitat de Brasov a Romania amb París. Brassaï, tot fent un ús magistral de la llarga exposició, va saber captar l’atmosfera nocturna de la ciutat de la llum: ombres, boires, carrers mullats, i a vegades coberts de neu, mostren un París de fantasmes que semblen perduts en la memòria de Proust. Unes absències que semblen ressuscitar en les instantànies preses en els cafès de la capital francesa on els miralls dels seus interiors multipliquen l’excés de les nits dels feliços anys vint.
Surto al carrer i ja és negra nit. Boira, pluja i el reflex del llum dels cotxes i dels cartells de l’Eixample en el paviment mullat em transporten a l’interior d’una instantània de Brassaï. Sembla que les atmosferes d’aquest fotògraf no vulguin abandonar-me, ja que vint-i-quatre hores després tornen a aparèixer en l’inici de l’obra de teatre Moby Dick que es pot veure al teatre Goya de Barcelona on la boira d’alta mar fa acte de presència. Josep Maria Pou posa en escena un Ahab ple d’ira, amb set de venjança en una producció que condensa les pàgines del llibre de Melville d’una manera poderosa.
Tercera parada. Vint-i-quatre hores més tard torno a creuar aquest oceà Atlàntic, que segurament també va ser testimoni de la ràbia d’Ahab en la cerca d’aquesta balena blanca que l’havia atacat. Nova York em diu “hola” amb una nova alerta de tempesta que fa activar tots els cossos d’emergència i jo decideixo refugiar-me al Museu d’Art Metropolità. Perdut d’entre les sales mentre intento buscar l’espai d’una exposició temporal sobre les caixes que Joseph Conrad va dedicar al pintor Juan Cris em topo amb una de les pintures que J.M.W. Turner va dedicar a la caça de balenes. Protegit pels colors ocres i les textures de Turner, tanco els ulls i començo a escoltar els crits venjatius d’Ahab i el soroll de les ones a alta mar, els crits dels mariners. Em fixo en els vermells de la pintura de Turner i penso amb la sang de la balena, amb la força que han de fer els mariners i amb la violència i el drama d’aquesta escena que tant va fascinar el pintor britànic. Surto al carrer i la boira ha tornat a fer acte de presència. Entre els clàxons de les ambulàncies, dels paraigües trencats que omplen les papereres, dels semàfors suspesos al mig del carrer sento com la ciutat em dóna una benvinguda ben freda però real.
