#VidesAnònimes
Quan escric aquest article és diumenge 18 de març. Fa quatre dies que he tornat a Barcelona i l’home del temps semblava més excitat que de costum al parlar d’una nova baixada de temperatures que pot estar acompanyada de neu. Benvinguda sigui la primavera. Ja ho vaig comentar la setmana passada: sembla que transporti el mal temps en la meva maleta. Avui és diumenge i he decidit pujar al terrat de casa, aprofitar els quatre rajos de sol mentre escric en la meva llibreta nova aquesta columna que estarà a les seves mans en dues setmanes. La tinta negra de la ploma va deixant rastres, petjades convertides en símbols abstractes, que per art del llenguatge s’ompliran de significat semàntic. Sobre la muntanya de Collserola, a la part alta de l’escuradents que forma l’skyline de Barcelona com tan bé va saber veure el dissenyador gràfic América Sánchez, la imponent torre de comunicacions de Norman Foster sembla que vulgui punxar uns núvols que poden cobrir de blanc un dels pulmons de la ciutat.
“Mira! Una bicicleta!”, sento que crida una parella de l’ Upper Diagonal. Anant sobre dues rodes em giro i veig una senyora amb abric de pell que gairebé tocava a terra i un senyor amb vestit de sastre que m’aplaudien mentre jo intentava buscar on s’estava amagant la càmera oculta. Un parell d’hores més tard vaig entendre el perquè. Segons publicava La Vanguardia, els veïns del barri del Turó Park s’oposen a un nou carril bici que ha de connectar el seu barri amb la civilització que sobreviu sota de la Diagonal. La veritat és que no entenc aquesta polèmica com tampoc entenc que alguns partits de l’ajuntament s’oposin a la connexió del tramvia que circula per la Diagonal. Els polítics que hauran de gestionar les ciutats del futur tenen un gran repte. Si no es regula els preus dels lloguers, molts ciutadans es veuran forçats a abandonar el centre i viure a les àrees metropolitanes tot augmentant el nombre de cotxes que entraran i sortiran de la ciutat. Més trànsit rodat equival a més CO2 que haurem de respirar tots.
“Escolti, jove, no creu que aquest carro pesa massa per a vostè”. Estic al supermercat. És hora punta en un dissabte al migdia. A la secció de congelats observo com una treballadora empeny un carro ple de caixes. Paro l’orella i escolto una conversa entre dues dones que explica moltes coses. “Aquest carro li pesa igual al meu company que a mi... No és així, Joan? Si volem la igualtat hem de començar per aquí, no creu? La igualtat es guanya en el dia a dia”.
“Miri aquest jove de la jaqueta blava com riu”. No podria ser mai un detectiu privat. El diàleg es va acabar aquí, però jo vaig seguir pensant. A vegades no és necessari llegir un diari o escoltar les insípides tertúlies radiofòniques per entendre el que està passant. Amb aquest intercanvi dialèctic (com amb els aplaudiments d’aquella parella) vaig entendre, per exemple, el que va significar –i significarà– la vaga del 8 de març. M’agrada i m’emociona veure com la ciutadania torna a sortir al carrer per demanar millores socials.
