#Continuarà
I l’home del temps la va endevinar: l’endemà la torre de Collserola es va aixecar tenyida d’un blanc que desapareixeria amb els primers rajos de sol del primer dilluns de primavera. La neu no m’abandona. Hores més tard tornava a fer acte de presència a la sala d’exposicions temporals de La Pedrera.
Barcelona. 1962. Una senyora amb un abric negre i amb unes ulleres estil Ava Gardner camina pel carrer de Provença. El seu paraigua, també de color negre, està cobert de neu. Al centre de la instantània, un cotxe intenta creuar un passeig de Gràcia solitari. Al fons, una estructura sinuosa i orgànica, llueix fantasmagòrica amb el blanc de la neu. Gaudí i Jujol com mai els havia vist.
El fotògraf francès Cartier Bresson definia la fotografia com un art que sap enllaçar cervell, cor i ull. Xavier Miserachs és un d’aquests artistes que saben organitzar el caos visual en l’univers confinat d’un fotograma; un fotoperiodista que sap explicar un moment històric amb el clic d’un obturador i traspassa la quarta paret d’un enquadrament obrint els cors dels espectadors de bat a bat. L’art necessita temps. La ironia, l’emoció, la sorpresa sovint s’amaga en un petit detall que pot passar fàcilment desapercebut.
Vint-i-quatre hores després estic a l’aeroport del Prat. Overbooking pel mal temps a Nova York. Torno un altre cop a casa amb la nevera buida i el diferencial apagat. El mal temps m’acompanya. Tres dies més tard torno a creuar aquest oceà Atlàntic. Arribo a Washington Heights i em trobo amb una nova sorpresa: una invasió d’escarabats ha omplert el meu edifici d’operaris amb monos blancs. S’autoanomenen “exterminators”. És gairebé Setmana Santa i penso que aquesta deu ser com una de les set plagues d’Egipte que em vénen a castigar. A vegades necessito una mica de fantasia i d’ironia per sobreviure no només al mal temps sinó a l’ombra d’una tristesa que últimament no es vol desenganxar de mi i que em persegueix per terra, mar i aire.
El jet lag no ajuda. Avui és diumenge de Pasqua. No em sento bé. M’aixeco d’hora i busco refugi en la cultura. Surto descol·locat del Met Breuer després de veure una exposició sobre les relacions entre l’escultura i el cos humà. Berruguete i Koons, figures de Louise Bourgeois i Crists crucificats. En l’última sala veig un taüt que guarda una figura de cera de JKF amb els peus descalços. Mort i vida. Representació i realitat. No vull enfrontar-me al present i em torno a tancar en una sala fosca. Deicideixo veure l’última pel·lícula d’Steven Spielberg, Ready Player One, que precisament juga amb el diàleg entre realitat virtual (representació) i vida. Surto del cinema mig atordit i les pantalles lluminoses de Times Square em crivellen amb multitud de missatges. Un anunci em crida l’atenció: “Escapa la realitat”. Miro el telèfon i una alerta destaca entre totes les notificacions: demà tornarà a nevar.
