#Continuara2
De sobte una olor molt coneguda va fer acte de presència en un Starbucks de Chelsea. L’olor dels sense sostre que dormen al metro, el de la senyora que amb llavis pintats i cabell greixós toca un tambor destrossat amb dos diaris mentre crida “he de menjar”, el del noi jove que sosté un cartó guixat amb tinta vermella on explica que va haver de marxar de casa després de ser constantment violat per un familiar.
“Ja veig que avui estrenes sabates”, sento que em diu una àvia que, agafada de la mà d’un home amb mirada perduda, s’asseu al meu davant. Abric lila extrallarg, cabell gris amb tall modern. Al davant meu observo una senyora que sembla ancorada en una cinta de cel·luloide dels anys setanta. Em fixo amb la seva cara i amb el seu maquillatge, aplicat amb molt poca precisió, especialment el blau que rodeja els seus ulls plens de vida. “A mi m’agrada el color. Em fa feliç”. Escoltar aquesta frase em fa aixecar la mirada del llibre que estava llegint. “Ja veig que li agrada el blau, sí”, li contesto. L’escanejo: jersei i fulard blau, polsera de pedres turqueses i el mateix color en una ombra d’ulls que s’expandeix més enllà de la norma. “Quan em poso color ja no hi ha problemes... És fantàstic”. Amb només quatre frases aquesta senyora em fascina. Parla amb gestos i expressions que no coincideixen amb l’olor que desprèn la seva roba i la seva vitalitat contrasta amb la passivitat del seu acompanyant que buida cinc paquets de sucre en un got de llet.
Conversem sobre la contradicció de sentir-se sol en una ciutat on s’està sempre rodejat de gent. De sobte tanca els ulls i comença a recordar com va conèixer les seves millors amigues. De memòria recita uns missatges escrits en postals d’una marca de papereria molt cara. “Les tinc totes penjades al meu despatx. Em fa feliç recordar-ho”, sentencia. Ja amb els ulls oberts deixa la seva bossa de ganxet lila sobre la taula. L’obre, comença a remenar en el seu interior, i el soroll del plàstic em posa en alerta.
“Aquí està!” De la bossa treu una foto mal embolicada amb plàstic. És de fa vint anys i hi porta un vestit blau mentre sosté, somrient, una copa de vi. M’ensenya un parell de fotos més i en totes porta una peça d’aquest color. “Però en aquesta foto no, eh?”, li dic en veure l’última fotografia: una instantània en blanc i negre feta en una platja. “El biquini era d’un color turquesa preciós”. Amb els ulls tancats i esbossant un somriure de records dolços prossegueix: “El color em fa oblidar tots els problemes...”. De sobte, em mira als ulls. “Nova York no és una ciutat fàcil. Per això sempre em poso una peça de color blau...”. Desconec quina cara vaig fer, però noto que de sobte em mira amb més intensitat. “Tu ets un afortunat. No fa falta que et posis cap camiseta blava. Tu transportes el blau en la teva mirada. No ho oblidis mai”.
La bondat dels desconeguts. Vaig mentir dient que feia tard a la feina. Ja al carrer, congelat pel vent glaçat del Hudson en plena primavera, vaig soltar una petita llàgrima. Igual acceptar la tristesa és el primer pas per superar-la.
