#LittleItaly
I per un dia va brotar la primavera. L’estació Central de Nova York, un dels edificis més bonics de la ciutat, respirava tranquil·la en un matí inusual de dissabte. Via 12. Circulant en paral·lel entre l’East River i Manhattan, les cases típiques de Harlem amb els seus maons de tonalitats rogenques i les escales d’emergència de ferro oxidat demanaven a crits una foto. No la vaig fer. Silenciós, vaig observar com la ciutat s’anava transformant davant meu. Tancant els ulls podia escoltar el canvi de músiques com feia amb la ràdio del meu pare quan canviàvem de demarcació. Jazz, salsa, músiques de Ghana i del Senegal, bachatta, trap, per acabar sucumbint al so del reggaeton que s’escapava dels auriculars de la noia del meu costat.
Arribem al Bronx. No estic sol. Un amic italià i quatre amics espanyols m’acompanyen talment exploradors urbans a descobrir la verdadera Little Italy. L’exuberància d’aquesta Itàlia en miniatura ens enamora amb les seves tendes de queviures on no queda cap metre quadrat lliure d’embotits, formatges i productes amb el segell Made in Italy; de les seves pizzeries de llenya amb les parets pintades amb frescos de Taormina i amb estovalles de quadres blancs i vermells... o el de les seves pastisseries amb els biscotti d’avellana, les galetes multicolors o els seus pans de pagès de dimensions més que generoses. M’agrada veure les cares dels meus amics: compartir el plaer de la descoberta. Em fixo especialment en el Remo, parla en italià amb els dependents, tanca els ulls al provar la mortadel·la i s’emociona en saber que el dependent de la salumeria és del poble de la seva mare.
Amagat en la part posterior d’un mercat trobem el lloc ideal per a l’aperitiu: una tenda/bar/restaurant famós pels seus entrepans XL. L’última incorporació en el seu menú llueix amb tota la seva esplendor en el taulell. És un sandvitx que porta el nom de “Trump” i, segons el propietari de l’establiment, és per les dimensions del bocata, “it’s huuuuge”, llegeixo a l’etiqueta que l’acompanya. Sembla que aquesta explicació no convenç la senyora asiàtica de darrere meu, qui em xiuxiuega a l’orella somrient: “Li diuen Trump perquè és fastigós”.
Vint minuts d’un passeig sense gràcia separen Little Italy del Jardí Botànic. Un recobra la fe en la civilització quan passeja per un museu a l’aire lliure on es controla l’incontrolable: el caos de la natura. Cirerers en flor, tulipes multicolors, el verd menta de la primavera americana constitueixen una simfonia de colors pastels que em transporta a l’interior d’una pintura impressionista com les que veuria l’endemà al Museu d’Art Metropolità en un diumenge de fred i pluja. Talment un caminant assedegat en un desert, la primavera ha estat un miratge.
Tot i això veure quadres de Cézanne, Renoir, Monet, Van Gogh, Seurat i companyia em recorden que no s’ha de perdre l’esperança: la primavera també pot ser un estat mental.
