Itinerants
Saber que no sóc l’únic que ha viscut amb la itinerància inscrita en el seu ADN pot ajudar en moments de gran confusió quan, anant a velocitat de creuer i sobrevolant un oceà que ha inspirat mitologies fantàstiques, començo a fer-me les preguntes existencials: qui sóc, d’on vinc, què faig, què vull fer, qui vull ser... El sentiment de pertinença a una bandera i a una nació, se m’escapen talment un Pelegrí Pelegrí Pelegrí de Sudanell que no sap d’on ve o d’on és. En una època on els nacionalismes emergeixen amb molta força, sigui a Europa o als Estats Units, i jo em nego que l’amor a un país, a una cultura emmarcada en quatre parets impossibles de traspassar, em defineixi. Cada vegada tinc més clar que sóc de molts llocs i segurament de cap, per això m’agraden els museus. Sala a sala, un no només té la possibilitat de viatjar a través del temps, sinó que ho pot fer geogràficament: amb menys de cent passes viatges d’Oceania als Països Baixos sense necessitat d’ensenyar un passaport al vigilant.
Fa un parell de setmanes vaig tenir la possibilitat de veure l’exposició Inventari General del Museu Morera de Lleida en la que esperem que sigui la seva última seu temporal (està previst que d’aquí a un parell d’anys aquesta institució inauguri una seu permanent a la rambla de Ferran). En les tres sales que componen la mostra vaig poder gaudir en directe d’algunes de les obres que havia descobert navegant per internet. Els quadres de Jaume Morera, de Xavier Gosé, de Garcia Lamolla o d’Antoni Abad; les fotografies de Ton Sirera i les escultures plenes de poesia de Leandre Cristòfol em van despertar la curiositat i em van fer entendre la importància de la col·lecció que guarda el Morera. L’art és una de les poques eines que tenim per ajudar a entendre el passat, el present i el futur. L’art ens fa asseure al divan del psicoanalista. Si volem entendre què és Lleida, si volem entendre qui som o què hem estat, amb tota la diversitat de mirades i creativitats personals, un s’ha de perdre per les sales del Morera.
El primer dilluns de Maig a Nova York és sinònim de la Gala del Costume Institute del Museu d’Art Metropolità que reuneix la crème de la crème de la moda i l’alta societat. La festa serveix per recaptar fons i per presentar la gran exposició que organitza aquesta institució. El tema d’enguany: cristianisme i moda. En la seu de la Cinquena Avinguda, veure una corona del Papa Pius IX amb més de 1.900 diamants em va reafirmar amb la meva creença que la institució eclesiàstica hauria de posar-se a règim. Tot i això, sempre hi ha moments per l’art i la bellesa. Situat d’esquenes, donant la cara a la capella de Fuentidueña i vigilat per una Verge provinent de l’església del Tredós de Lleida, un dels meus vestits preferits de Balenciaga brillava amb llum pròpia, resant, en la solitud monàstica d’un museu que ha estat fet amb retalls d’una Europa que segueix sent una de les millors idees sorgides després de la Segona Guerra Mundial.
