Pensaments
En moments d’estrès, l’escriptura esdevé el millor dels bàlsams. Avui és diumenge 27 de maig. Lleida celebra l’Aplec del Caragol. A Barcelona, la majoria dels meus amics celebren un vermut solidari a la platja i, a l’altre costat de l’oceà, tothom gaudeix d’un cap de setmana llarg: l’anomenat Memorial Day que dóna el tret de sortida oficial a l’estiu. Són les onze de la nit i sembla que les meves orelles no s’hagin recuperat del soroll dels altaveus. Talment un eco llunyà, com si fos el soroll d’unes onades guardades dins una caragola, escolto les cançons que han estat assajant els músics durant les últimes dues setmanes, avui inclòs. Fa quinze dies que sóc a Barcelona però tinc la sensació que no estic a la meva ciutat. Tancat en un polígon dels afores només trepitjo el meu pis per anar a dormir i esmorzar.
En moments com aquest, concentrat en la meva petita biblioteca, escoltant el soroll solitari del teclat, gaudeixo de la pau d’una nit de diumenge. Si obro la finestra del balcó, el rugit del trànsit d’aquesta via sembla que funcioni amb sordina. Escric i penso amb tot el que m’ha passat en els últims dotze anys quan vaig començar una aventura que m’ha portat moments per al record i moments per a l’oblit. Alegries i dolors. Holes i adéus. Arribades i comiats. De finestres obertes i portes tancades. Crec que era el filòsof canadenc Marshall McLuhan qui va dir que no sabia qui havia descobert l’aigua però que de ben segur no va ser un peix. M’agrada aquesta frase, ja que explica perfectament com em sento. Tots aquests viatges, el fet de viure a l’estranger durant tants anys, m’ha donat la possibilitat de poder-me veure amb distància i d’analitzar-me amb una certa perspectiva. De poder comprovar tots els errors que he comès i d’entendre que aquests formen part d’un aprenentatge que mai s’acaba. També m’ha ajudat a posicionar-me ideològicament. Viure als Estats Units m’ha fet veure els perills del capitalisme salvatge i ha reforçat la meva creença en les polítiques socials: educació, sanitat, pensions, transport públic, etc. He viscut un any de Bush, vuit anys d’Obama i un any de Trump. He vist el poder del progrés i el fracàs del populisme i del nacionalisme que tanca portes a la diversitat. També m’ha ajudat a entendre que el sentiment de pertinença a un país no és un punt sinó un guió. Per això moltes vegades se’m fa difícil d’entendre Trump i el que passa aquí. No entenc el “a por ellos” i tampoc entenc les creus (símbol de mort) en platges catalanes. Estic en contra de les presons preventives com també crec que les lleis s’han de complir i si no ens agraden, canviar-les. Crec en el diàleg sense condicions i en els polítics que miren a llarg termini, sense estar pendents de l’última enquesta publicada. Crec en una premsa lliure i desconfio de les persones que mai canvien d’opinió. Intento esquivar els dogmatismes i donar la benvinguda a les persones que m’obren la porta a pensar diferent i veure el món amb una altra perspectiva. Tal com faig amb la fotografia, a vegades un ha de canviar el gran angular per veure la vida amb un teleobjectiu.
