Europa, 2
Torno a Amsterdam després de 14 anys. A la finestra de l’autobús veig el meu reflex: una ombra passatgera que es projecta en les cases holandeses i no puc evitar el record del meu primer viatge solitari per Europa. Sense iPhones ni mapes virtuals, viatjar et forçava a estar en un estat d’alerta continu. Arribo a l’hotel a les quatre de la nit. Damunt del llit m’han deixat una bossa de roba amb una frase estampada en blau: “Escriu la teva pròpia història”. Em desperto a les vuit del matí amb un únic destí: el Rijksmuseum. Després d’anys d’obres, la gran pinacoteca holandesa torna a brillar gràcies a una reforma projectada pels arquitectes Cruz i Ortiz. Al tercer pis, a la gran sala dedicada a les obres mestres del barroc, em trobo amb Vermeer i amb Rembrandt i amb unes natures mortes que estan plenes de vida. Contradiccions del llenguatge. Observo amb detall La Ronda de Nit de Rembrandt amb el seu magistral ús de la llum i del moviment. En un quadre del mateix pintor sobre un matrimoni jueu em fixo amb les textures ocres de l’abric d’un dels protagonistes. M’apropo i admirant l’ús de les textures i els colors no puc deixar de pensar en un quadre de Turner.
Quinze hores en bus separen Amsterdam de Londres. En un turonet verd que s’aixeca al barri de Greenwich descobreixo l’inici del meridià que organitza el caos del món. En abstracte sembla una bona idea: voler posar ordre al descontrol d’un planeta que moltes vegades em dóna la sensació que camina cap a l’autodestrucció.
Quaranta-vuit hores després em trobo a París. M’estiro al llit i el meu cap no para de moure’s: el sacseig de l’autobús s’ha incorporat de manera temporal al meu cos. Mig adormit decideixo que el geni de Picasso em desperti. Visito el seu museu i em sedueix un dels primers retrats que va fer aquest jove malagueny quan era un adolescent. L’exposició temporal dedicada al Guernica de Picasso em fa viatjar a l’interior d’una de les pintures que em fan remoure l’estómac. La desesperació, el crit de la irracionalitat d’una guerra. En una de les sales una instantània em crida l’atenció, ja que la vaig veure al Museu Morera de Lleida fa uns mesos. En aquesta fotografia d’Agustí Centelles una senyora, Maria Riu i Esqué, plora desesperada amb els braços oberts mentre el cos del seu fill resta immòbil a terra després del bombardeig del Liceu Escolar de Lleida. El poder de la iconografia. Aquesta imatge de Centelles nega una de les composicions clàssiques per excel·lència: la de la Pietat. Miquel Àngel ha estat l’artista que ha sabut plasmar millor el dolor de la pèrdua d’un fill: ho va fer en una pietat que es pot veure al Vaticà però segurament on va obrir la porta al dolor i a la modernitat va ser a la Pietat Rondanini que s’exhibeix al Castell Sforza de Milà.
Dotze anys després em torno a trobar amb la meva peça d’art preferida. Una escultura que em fa pensar amb Cezanne i Picasso però també amb l’art africà. Una obra d’art inacabada i crua. Dos cossos que són un: mare i fill. Ja no serveix l’harmonia d’un triangle equilàter. El dolor guanya.
