Europa 3
Dia a dia, i ja en van més de 60 que sóc fora de casa, he perdut el concepte d’espai i temps. Els dies de la setmana són tan líquids com ho són les ciutats que he visitat. Alemanya o França, Itàlia o Espanya? És avui dilluns o dimarts? Sóc a Barcelona però, allotjat en un hotel de la Rambla, em sento com un turista. Amb els ulls cansats em passejo per la Boqueria i pel Raval i no puc deixar de pensar en la degradació d’aquesta zona. Segons em va explicar la directora de l’hotel, el nivell de turistes que visiten la ciutat ha baixat.
Molts d’ells només són a Barcelona per veure un parell d’atraccions turístiques i marxar sense fer cap consumició o pernoctació. Quelcom similar succeeix amb el cinema i la publicitat. Un dels conductors que vam tenir em comentava, amb un marcat accent d’Olot, com els rodatges també han disminuït. En el seu cas forçant-lo a abandonar la seva carrera de productor per dedicar-se a conduir una furgoneta. Per a aquest noi de barba espessa i ulleres rectangulars, aquest descens de la feina tenia un nom molt kafkià: el procés.
Arribo a Munic i només trepitjar l’asfalt em sorprèn l’ordre i el domini del transport públic: un tramvia es passeja pel centre de la ciutat imparable i una fila de ciclistes circulen ordenats per un carril bici de primera. Surto a córrer i un cartell em fa aturar en mig d’un esprint. El Museu d’Art Contemporani organitza una exposició d’un dels pintors que he descobert recentment: Paul Klee.
La Construcció del Misteri és el títol d’una mostra que narra l’evolució pictòrica d’un dels fars del segle XX (no és casualitat, que un dels altres fars intel·lectuals del segle XX, Walter Benjamin, tingués dues obres de Klee: una se la va haver de vendre per fugir dels nazis i l’altra, una il·lustració titulada L’Àngel de la història , el va acompanyar fins al seu suïcidi a la Costa Brava). Klee és un pintor d’una poètica extraordinària, que va saber dotar d’una visió personal la filosofia estètica de la Bauhaus.
L’art m’ajuda a desconnectar i m’entrena l’ull per a la composició fotogràfica. A la Pinacoteca Antiga de Munic, els Rubens de dimensions gegantines em van avorrir mentre que un autoretrat del gran Rembrandt pintat amb poc més de vint anys en un llenç molt petit em va emocionar. Ara bé, la gran sorpresa va ser trobar-me amb quatre Murillos extraordinaris on destacava la perfecció del tractament de les cares dels nens de Sevilla.
Finalment, en la gran sala d’aquesta pinacoteca, vaig poder veure de prop un autoretrat de Dürer (alguns diuen que és un retrat de Crist) que vaig estudiar en llibres d’història de l’art i que finalment tenia davant meu. De cop vaig poder entendre el concepte d’àurea de Walter Benjamin. En l’era de la reproducció tècnica veure un quadre sense filtres ni a través de dispositius digitals és una experiència irrepetible.
