Frank Gehry
Em desperto a Detroit i vaig a dormir a Toronto després de creuar un pont a mitjanit, anomenat Ambassador, on circula un 25% de l’intercanvi comercial d’ambdós països. No és la primera vegada que visito aquesta ciutat del Canadà i em fa feliç saber que l’hotel es troba molt a prop d’un dels meus edificis preferits: el museu de Belles Arts d’Ontario, que va ser magistralment renovat per Frank Gehry i inaugurat ara farà deu anys.
Gehry és un dels fars del segle XX, un arquitecte que ha estat capaç de transformar ciutats (Bilbao) i de construir auditoris, com el Walt Disney Hall, on públic i orquestra es barregen en una simfonia de fusta d’avet. Tot i que la carrera de l’arquitecte estarà per sempre associada amb la Costa Oest dels Estats Units, va ser precisament en un dels barris de la ciutat de Toronto on va sorgir la inspiració que ha acompanyat la trajectòria d’aquest creador. Segons explica en les seves memòries escrites pel que va ser crític d’arquitectura del The New York Times, Paul Gaul Goldberger, l’obsessió pel món marí va començar a la banyera de la seva àvia jueva, on tenia carpes vives que comprava a mercat per preparar un dels plats típics de la seva cuina: unes mandonguilles de peix anomenades gefilte.
El sostre de l’auditori del Walt Disney Hall sembla la caixa toràcica d’una balena, el museu Guggenheim de Bilbao el d’un vaixell ancorat en una ria que s’havia quedat oxidat als anys 80, a la Vila Olímpica de Barcelona un peix format per planxes daurades reflecteix la llum groga del mar Mediterrani. L’onada creativa de Gehry pot resseguir-se emprant la metàfora del mar i dels seus habitants màgics. Així ho comprovo novament en l’últim pis del Museu de Belles Arts, on la curvatura de les bigues de fusta em transporta a l’interior d’un vaixell d’una de les maquetes del segle XIX que s’exhibeixen en el soterrani d’aquesta mateixa institució cultural, a l’interior de la qual hi ha una de les peces arquitectòniques més importants del segle XX: una escala de formes capricioses, que es dilata i es comprimeix en canviar de replà i que, graó a graó, reenquadra els cels blaus d’Ontario. No deixa de ser significatiu que Gehry necessités desenvolupar un software especial per poder programar les formes líquides dels seus edificis com les d’aquesta caixa d’escala de línies sinuoses. La natura és massa sàvia per poder ser replicada, tal com ja va poder comprovar un altre geni de la curvatura arquitectònica com Antoni Gaudí.
Set hores en avió separen Toronto de la llar actual de Frank Gehry. A Venice Beach, un barri mariner que es va fer famós durant el moviment hippy i que ara s’ha omplert d’executius de companyies online, l’arquitecte va començar a mostrar el seu caràcter irreverent en unes cases postmodernes que barregen l’art pop amb l’estil Memphis. Art i arquitectura units tal com observo en l’anomenat edifici dels binoculars on una escultura gegant d’uns binoculars de Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen funciona ara com a porta d’entrada a les oficines de Google. Una gran metàfora per a un dels creadors que s’han sabut avançar als temps.
