La Capella Rothko
La ciutat de Houston amb els seus carrers quadriculats, les seves voreres àmplies però buides i tatuatges amb ombres allargades per un sol d’estiu omnipotent m’invita a pujar a un taxi. Em desplaço als afores d’una metròpoli que fa tot just un any rebria la visita de l’huracà Harvey que deixaria més de 30.000 persones sense llar i una factura de més de 125.000 milions de dòlars en destrucció. A poc a poc vaig veient com el paisatge humà va canviant davant meu: enrere queden les torres de ciment coronades amb noms de multinacionals que cotitzen a la borsa. La bellesa del sud amb les seves cases de fusta de colors, amb el seu jardinet protegit per unes tanques que intimiden només un gat, em fan pensar amb una Amèrica que està desapareixent: l’Amèrica oberta, la que va obrir un dia la porta als veïns i als immigrants.
El pintor abstracte Mark Rothko va rebre el 1964 una comissió que marcaria un abans i un després en la història de l’art contemporani. Els mecenes locals John & Dominique de Menil van encarregar a l’artista una capella aconfessional que inicialment hauria d’haver estat dissenyada per l’arquitecte modernista Philip Johnson però que acabarien completant Howard Barnstone i Eugene Aubry. La geometria del dolor i de la desesperació. Un octàgon inscrit en un edifici de creu grega acull 14 quadres de grans dimensions pintats amb tonalitats fosques: del negre al gris passant pel color sang i el violeta setmana santa. La biografia de Mark Rothko sintetitza el trajecte del segle XX: de l’alegria dels feliços anys vint a la destrucció generada per la solució final dels camps de concentració. Segons explica un dels biògrafs del pintor expressionista abstracte, James Breslin, Rothko volia pintar quelcom que fos difícil de mirar. I jo em vaig preguntar allí, a Houston: què estava mirant.
Durant una hora i mitja, escoltant les notes que va compondre Morton Feldman en una obra que va titular Rothko Chapel em vaig estar preguntant què estava mirant. En un primer moment només veia foscor. Les dimensions dels quadres, dels tríptics que es plantaven davant meu, em feien sentir petit. Gradualment, amb els canvis de llum provinents d’una claraboia de línies austeres, vaig anar captant les subtilitats d’una obra mestra. Traços de colors m’invitaven a perdre’m en un llenç on les textures d’una pintura em transportaven a un jardí de roses vermelles durant un capvespre en el planeta Mart. De cop em vaig sentir còmode davant la solitud i la tristor. I sí: vaig començar a plorar. Eren llàgrimes d’alegria o de tristor? Eren llàgrimes de solitud o d’estar acompanyat de la mà d’un dels fars del segle XX? El projecte d’aquesta capella ocuparia els últims sis anys de vida de Rothko. El 25 de febrer del 1970, un any abans de la inauguració d’aquesta obra monumental, la policia de Nova York trobaria el cos sense vida de l’artista en el seu estudi del carrer 69. 47 anys més tard, aquesta obra pòstuma està més viva que mai, despertant tots els colors de la solitud del ser humà contemporani.
