La Pausa
Afinals dels feliços anys 20, quan el món vivia submergit en l’efervescència de la prosperitat i l’esperança, Coco Chanel compraria a la família Grimaldi una casa en uns terrenys tocant al blau del mar Mediterrani. Allí, la gran dama de la moda construiria una casa d’estiu tenyida de color crema que batejaria amb el nom de “La Pausa”. Un gran claustre de línies austeres, similar al que hi havia a l’orfenat on va viure durant la seva infantesa, seria la peça central d’aquest refugi per a una creadora amb una biografia apassionant. L’any 1953 Chanel vendria aquesta vil·la a l’editor Emery Reves, qui destinaria part dels beneficis obtinguts en la publicació d’un llibre de Winston Churchill sobre la Segona Guerra Mundial. Segons expliquen les biografies del gran polític britànic, Churchill ocuparia un pis sencer d’aquesta casa entre el 1956 i el 1958. Allí, entre altres coses, escriuria part de la seva obra magna History of the English Speaking People.
Coincidències de la història. Churchill acabaria trepitjant el mateix terra que Coco Chanel. Un dels períodes més desconeguts i fascinants de la dissenyadora francesa correspon al rol que va jugar durant la Segona Guerra Mundial. Tal com es detalla en els papers de l’Operació Modelhurt, Coco Chanel hauria actuat d’espia nazi tot fent de missatgera de Hitler. Chanel va ser detinguda el 1944 i després de ser interrogada va ser deixada en llibertat “gràcies a la mediació de Churchill” (segons paraules de la seva neboda, Gabrielle Palasse Labrunie).
Sóc a Dallas, una ciutat que està vivint un bon moment com s’observa en el gran nombre d’edificis que hi ha en construcció. En el pulmó cultural de la ciutat: una gran òpera de color vermell dissenyada per Norman Foster s’aixeca davant un teatre que porta la firma arquitectònica de Rem Koolhaas. Al seu costat, l’edifici de la filharmònica de la ciutat, obra de Pei, crea una plaça pública on destaca una escultura de Chillida. Deu metres més endavant, dues escultures de Jaume Plensa, suspeses en l’aire, s’il·luminen de colors durant la nit. Aquestes dues obres donen la benvinguda als visitants d’un museu dedicat a l’escultura i que està dissenyat per Renzo Piano. Deu metres més al sud entro al Museu d’Art de Dallas.
Ja en el seu interior, després d’haver redescobert un Mondrian que desconeixia, un cartell em crida l’atenció. Llegeixo “La Pausa” i canvio de pis. De cop la llum del Mediterrani em fa entrar en una casa i endisar-me en una història fascinant. Van Gogh i Monets, una habitació dedicada a Winston Churchill comparteixen espai amb un dormitori i una sala d’estar decorada amb mobles que pertanyien a Coco Chanel. Al 1985 l’esposa de l’editor (i gran amiga de Churchill) donaria la seva col·lecció d’art al museu. A canvi, la institució recrearia sis habitacions (i un claustre) d’una casa que ja forma part de la història secreta del segle XX i que jo, en un matí assolellat, trepitjo en solitari escoltant el xiuxiueig dels seus fantasmes.
