Nadal, 2018
La vida es mou en una espiral. Any rere any ens trobem en el mateix moment però una mica més amunt o una mica més avall en el termòmetre emocional. Un any més –i cada vegada el pas del temps s’accelera talment un tren exprés que es va saltant estacions– ens apropem al final d’any. A Nova York, al costat del McDonald’s del meu barri, una botiga d’avets instal·lada al carrer actua com un ambientador temporal que em regala flaires de muntanya cada cop que camino pel seu davant. Deu metres més avall, en un petit parc que neix de la intersecció del carrer Broadway amb l’avinguda de Sant Nicolau, uns arbres sense fulles han estat coberts per llumets de color blanc tot creant una imatge de fantasia que contrasta amb la trista realitat d’un barri que està vivint el renaixement del tràfic d’heroïna.
A l’entrada de l’estació 168 cada matí em trobo amb quatre joves amb els ulls perduts. Caminen fent cercles, arrossegant uns pantalons que sembla que pesin tones. A les nits, les llums dels vehicles policials es reflecteixen a les parets de la cuina tot augmentant la sensació de solitud. Les conseqüències de la droga no només es queden al carrer. Fa tot just una setmana em vaig trobar un home dormint al replà del meu pis. Estava completament immòbil fins que el soroll de les meves claus el van despertar de cop. Li vaig preguntar si estava bé. Tan aviat em va dir que “sí”, vaig buscar refugi a casa. Forrellat passat. Recolzat a la porta, intentant calmar una respiració descontrolada, sentia com el senyor anava cridant i maleint la seva mare.
“Aquest any no posarem avet de Nadal”. M’explica el Gustavo, el superintendent del meu edifici. Li pregunto per què i m’explica que ens els últims mesos han tingut molts problemes de seguretat. “Ha tornat el fill de la senyora del cinquè pis i ha tornat a comerciar amb droga”. Vaig arribar a Nova York l’any 2006, en plena efervescència de la bombolla immobiliària i des de l’esclat de la crisi del 2008, he vist com la ciutat s’ha polaritzat. Mentre gratacels dissenyats per arquitectes estrella s’aixequen al carrer 57, el número de sense sostre i addictes als opioides s’ha multiplicat exponencialment: l’extrema riquesa genera una pobresa extrema.
No sóc optimista. Visc en un país liderat per un president corrupte que ha fet de la mentida una forma de supervivència política. A l’altre costat de l’oceà escolto com el president del meu país parla de la via eslovena per arribar a la independència (que va comportar desenes de morts) i veig com la ultradreta es frega les mans tot ocupant escons en el Parlament d’Andalusia. Astorat veig com els partits radicalitzen el seu discurs tot deixant-me cada vegada més sol. Em refugio en la lectura. Començo a llegir Becoming de Michelle Obama. Un llibre que ens narra una història que em dóna motius per ser optimista i per creure, malgrat tot, en la bondat i en la decència de l’ésser humà.
Rodejat de notícies negatives en l’entorn immediat i en l’àmbit global, Becoming de Michelle Obama ha estat el millor regal de Nadal que podia desitjar: l’esperança de tornar a ser.
