El vici del poder
Sóc a Barcelona però la solitud d’una Gran Via passada la mitjanit, puntejada amb taxis de color groc, em transporta a l’altre costat d’un oceà Atlàntic que tornaré a creuar en un parell de dies. Surto dels Cinemes Comèdia després de veure l’extraordinària VICE (aquí traduïda com El vici del poder) que ens narra amb una ironia molt fina la vida del vicepresident amb més poder dels Estats Units. La mà dreta del president Bush Jr., Dick Cheney.
Vice. Vici. El VICEpresident dels Estats Units és una figura difícil d’entendre en l’organigrama executiu del sistema americà. El patetisme d’aquest càrrec ha donat joc a una de les sèries més divertides dels últims anys. VEEP (HBO), protagonitzada per una incommensurable Julia Louis-Dreyfus, posa en escena aquest caràcter llastimós d’una persona que bàsicament serveix de rebost en cas de la mort del president. La gran pregunta que sorgeix durant el visionat d’aquesta producció és la següent: per què un personatge tan ambiciós com Cheney acceptarà el paper d’una figura tan secundària, tan desagraïda, com la cadira de la vicepresidència? La resposta a aquest dubte ens la donen els seus advocats. És en la lletra grisa, en els buits legals del sistema polític americà, on trobaran una justificació per recol·lectar uns poders il·limitats que modificaran les vides de milions de persones.
La Segona Guerra del Golf, la creació d’ISIS, la desregularització bancària, les tortures d’Abu Ghraib, Guantánamo, la negació de l’escalfament global, la mala gestió de l’huracà Katrina, el caos viscut durant l’11 de setembre de 2001. Fotograma a fotograma, diàleg a diàleg, escena a escena, VICE ens va donant arguments i idees per cabrejar-nos. Ho fa amb una estructura que abraça la cultura pop tot trencant els esquemes de la narrativa clàssica. Part videoclip, part obra de teatre, part documental, la figura de Cheney (magistralment interpretat per un camaleònic Christian Bale) s’expandeix amb tota la seva glòria shakesperiana davant nostre sempre acompanyat per la seva esposa Lynne (Amy Adams).
A Vice Dick Cheney, Donald Rumsfeld, Condoleezza Rice o Colin Powell són els protagonistes d’una història doble: la real (la que els historiadors s’encarregaran d’analitzar) i la fílmica. No podem dir el mateix d’El Reino, l’extraordinària pel·lícula dirigida per Rodrigo Sorogoyen, que ens explica les corrupteles d’un partit polític espanyol que tenia un tresorer que apuntava en una llibreta els pagaments en B. Ni Bárcenas, ni M. Rajoy, ni Rita Barberá fan acte de presència en una producció fílmica que evita nomenar el Partit Popular en el seu guió. Moltes vegades he pensat que no serem una societat democràticament plena fins que no siguem capaços de traslladar a la ficció la nostra realitat política. O no em diran que la vida de Joan Carles I o la de la saga dels Pujol no dóna per una trilogia a l’estil d’El Padrino?
