M de Memòria, Miró i MoMA
La fragilitat dels fils que guien la nostra memòria es troben emmarcats en l’interior d’un llenç de Joan Miró. Estan pintats en les seves constel·lacions poètiques i en unes línies traçades al mil·límetre que connecten el món dels mortals amb l’univers dels somnis i de la memòria, sempre habitats per uns ocells de foc i uns estels d’aigua. A Union Square, al mercat temporal dels pagesos que s’instal·la cada dissabte en un dels cors de la ciutat, l’explosió silenciosa de les verdures d’hivern m’agafa totalment desprevingut. Si estiro un braç puc acariciar en la meva memòria totes les hortalisses que el meu avi Francisco conreava sota un noguer que era tant o més alt que qualsevol dinosaure. Toco la fractalitat d’un bròquil verd; veig les anelles d’una ceba de tonalitats rosa i que podrien girar al voltat del planeta Saturn; em fixo en com unes patates de color blau, vermell i groc formen una constel·lació a escala que sembla que hagi estat dissenyada per Calder. En una parada, un pagès talla per la meitat pastanagues, raves i naps tot revelant una gran sorpresa en el seu interior: uns cercles multicolors que imiten un tall seccionat del planeta terra. No puc deixar de pensar en la bellesa del camp mentre observo amb ulls oberts –tant o més oberts com els que sempre dibuixava Miró en els seus autoretrats– les pintures agrupades en una mostra que el Museu d’Art Modern de la ciutat, el MoMA, acaba d’inaugurar. Una de les primeres obres d’aquesta exposició és La Taula (1920), on l’artista fa dialogar el cubisme amb el seu naturalisme poètic. Sobre una taula recoberta amb ceràmica catalana i desfigurada pel filtre del cubisme veig una natura morta formada per un càntir, una gallina, un pebrot vermell, una escórpora sobre un plat blanc, un tomàquet i una ceba amb les seves arrels que sembla que estigui a punt de caure. Només necessito tancar els ulls i puc visitar l’interior de la cuina de la meva àvia Ramona. Quadre a quadre l’evolució pictòrica de Miró es desplega davant meu animant-me a viatjar per la meva memòria i per una història que no he viscut d’un segle XX tenyit de sang i de guerres. “Un ha de ser un català internacional; un català simple i d’estar per casa no ho és i mai ho serà. A més que no tindrà cap valor en aquest món”, llegeixo en una cartel·la explicativa que posa en context el primer viatge de Miró a París el 1920. Per art de màgia –gentilesa d’una llista de reproducció creada pel MoMA, penjada a Spotify i seleccionada per la família de Miró– una sardana, Angelina, comença a sonar als meus auriculars. El lament de la tenora i el ritme constant del tamborí em sacsegen el cos. Rodejat de la poètica de Miró, en plena quadrícula de Manhattan que s’ha empolsat del blanc de la neu de finals de febrer, aconsegueixo viatjar a la meva memòria més íntima tot transportant-me als meus somnis d’infantesa. Allí els mons de Jules Verne expandien els meus límits geogràfics que estaven delimitats pel riu Segre i per uns camps que m’animaven a viatjar més enllà de l’anomenada Muntanya Trencada.
