Independence Day

Hi ha un dia en el mes de juliol que la ciutat de Nova York s’assembla a la ciutat de Lleida en ple hivern. Als Heights, a Dumbo, fins i tot a Wall Street, una boirina amb flaires de pólvora cobreix la quadrícula de Manhattan després de la finalització d’uns focs artificials que il·luminen amb partícules de colors l’East River i l’icònic Brooklyn Bridge. El 4 de juliol, el dia de la Independència, també és sinònim de barbacoes: de hot dogs i d’hamburgueses; de guacamole i de six-packs de cerveses; de cupcakes amb els colors de la bandera americana i si un té la immensa sort d’anar a una casa d’un amic espanyol, de poder beure un gaspatxo –“amb una mica de japaleño” talment em confessava en Manu, un investigador de Cadis que estrenava casa i pati rodejat d’amics i amigues amb passaports multicolors: de Tailàndia a Xile passant pel Marroc i Alemanya. L’illa de Manhattan s’ha quedat petita i el boom de la construcció es deixa sentir en barris que havien quedat salvaguardats de la febre del ciment. Williamsburg va ser un dels primers barris a ser reinventat gentilesa d’uns artistes que es van veure forçats a abandonar Chelsea i l’East Village per l’augment del preu dels lloguers. Williamsburg, amb les seves factories abandonades que serien reconvertides en lofts improvisats, amb un parc sense encant que oferia les millors vistes de Manhattan des de l’altre costat de l’East River es va coronar en menys d’una dècada en el barri on un havia de viure si volia ser cool.

Allí naixeria el concepte del hipster ara en desús i substituït per un altre mot amb connotacions més digitals com el d’influencer. L’obertura d’un Starbucks, d’un hotel i d’un gimnàs on la mensualitat està al voltant dels $ 300 va marcar la fi d’un barri bohemi que va forçar els creadors a marxar i explorar altres àrees de la ciutat. Molts d’aquests artistes van decidir endinsar-se a Brooklyn i reinventar una zona de cases baixes i de carrers distribuïts en una graella. Pròxima parada: Flatbush. Anant de camí a casa d’en Manu sota terra vaig poder comprovar com va canviant el paisatge social dels usuaris del transport públic a mesura que un s’allunya del cor de la ciutat. A Times Square vaig veure com un jove afroamericà d’una vintena d’anys vivia l’efecte de les drogues amb uns ulls oberts i perduts tot fent uns gestos mecànics que el feien aixecar-se i assentar-se a intervals regulars.

A l’estació del meu amic, una sensesostre dormia fent la forma de creu en el terra de l’estació, aliena a les celebracions que succeeixen deu graons més amunt. “Avui no tenim res a celebrar” va cridar un dels convidats a la barbacoa... “Mireu el que passa a la frontera sud: infants que estan en centres americans, engarjolats sense rebre atenció mèdica i sense tenir sabó per a rentar-se.” En Juan tenia tota la raó: mentre a la pantalla d’una televisió ens mostraven imatges d’un Trump celebrant la megalomania de l’exèrcit made in USA, el New York Times ens explicava una altra crua realitat que marcarà l’agenda de les pròximes eleccions presidencials.