Elogi de l'amistat

Sempre he tingut la sensació que he arribat tard a tot arreu: al primer petó i al primer cor trencat; al primer cafè amb llet i al primer Malibú amb pinya; a pujar en un avió i veure-hi més enllà dels núvols i també a comprovar la infinitat del mar des d’un autobús en un viatge organitzat per l’escola. Dia a dia he anat esbossant la persona que sóc avui. Sempre aprenent dels múltiples errors que he comès, seguint els consells d’amics i companys de feina mentre intento treure’m una armadura rovellada que durant molts anys va protegir-me de la incomprensió externa. En cada visita que faig a Sudanell aprenc a valorar el sacrifici que la meva família va fer a l’hora de garantir-me una educació de qualitat durant uns anys en què el preu de la fruita era molt baix. Mai podré estar prou agraït als meus pares i germana per haver confiat en mi des de sempre. Moltes vegades he pensat que els he fallat però em reconforta saber que he après de totes les faltes.

També vaig arribar tard a entendre la definició de la paraula amistat. No va ser fins als tretze anys en una aula de l’institut Màrius Torres on vaig descobrir els atributs d’aquest substantiu personificats en una noia de rínxols d’or, amb una cara rodona accentuada per un somriure transparent que també es projectava en una mirada plena de bondat. Malgrat els canvis de classe, d’estudiar en universitats diferents i de viure separats per un oceà, el fil transparent de l’amistat s’ha intensificat d’una manera màgica. Avui l’Eli té un fill de tres anys i aquesta criatura plena de vida i intel·ligència també forma part de la meva vida. El més bonic de l’amistat és ampliar i fer convergir els cercles d’amics. Curiositats de la vida: la meva família d’amics de Barcelona tenen noms que comencen amb la lletra E. A l’Elisabet se li han sumat dos Èrics i l’Eva. Fa uns anys la meva amiga Marga els va conèixer i ara tots són amics. Quan estic amb ells sempre he pensat que projecto la millor versió de mi mateix. A Nova York, el destí i les casualitats de la vida va fer que aquest grup d’amics amb “E” s’ampliés amb l’Elvira, una de les persones que més m’han ajudat a forjar la persona que sóc avui. Aquest cercle d’amics de Nova York es va ampliar amb en Cristian, en David i en Dailo. Tres amics amb qui vaig compartir l’aventura de viure en una ciutat que explotava amb efervescència en uns anys en què no hi havia iPhones.

Els amics i la família han estat els dos puntals que m’han sabut donar ales quan estava down i que m’han fet créixer les arrels quan estava a punt de caure en el perill de creure’m el personatge enlluernat per l’asfalt i els flaixos de Manhattan. En un món ple de notícies grises, avui he volgut fer un elogi dels meus amics: a totes aquelles persones (mil disculpes perquè no us he pogut citar a tots per motiu d’espai) que m’han donat la mà i han fet de l’ofici de viure el millor dels viatges. A tots vosaltres (ja sabeu qui sou) us vull donar les gràcies.