Elogi del cinema
No recordo si era Jean Luc Godard o François Truffaut qui va resumir en una frase la importància del setè art: “El cinema és la veritat repetida vint-i-quatre vegades cada segon.” El cinema és una gran llanterna màgica que projecta els nostres somnis i desitjos, que ens fa descobrir realitats desconegudes i que ens fa glaçar la sang amb els terrors del suspens i ens fa humitejar els ulls amb el poder de l’empatia dels sentiments.
En plena era de Netflix, de Hulu, d’HBO i de Disney+ on centenars de pel·lícules estan al nostre abast amb el clic d’un control remot, anar al cinema s’ha convertit en un ritual imprescindible per desconnectar del soroll i del neguit que les múltiples notificacions dels nostres aparells mòbils i de l’excés d’informació política que generen en el nostre dia a dia.
Veure un film en una sala fosca és un acte d’una gran rebel·lia en ple 2019: nades contra corrent quan decideixes centrar tots els sentits en una activitat única i defenses un model de negoci tradicional que ja va sobreviure a l’amenaça de la televisió a finals dels anys 50 i que ara està lluitant una última batalla amb les anomenades plataformes de streaming. Centauros del Desierto, El Hombre Que Mató A Liberty Valance, Vertigo, Los Espigadores y la Espigadora, Todo Sobre Mi Madre, Hable con Ella, La Lengua de las Mariposas, Moonlight, ET, Fanny & Alexander, Ordet, Playtime, Star Wars, Ciudadano Kane, Europa 51, West Side Story, Con Faldas y a lo Loco, Fresas Salvajes, El Espíritu de la Colmena, Ararat, Las Reglas del Juego, Johny Guitar, Viridiana, Peeping Tom, En Construcción, Las Horas... La llista podria omplir tot un suplement del Lectura amb títols de pel·lícules de tots els gèneres, països i anys...
De la mà del cinema vaig descobrir l’existència d’un país en construcció que es deia Estats Units i en el qual estic vivint ara; el gènere documental em va obrir les portes a conèixer històries reals a la recerca d’un altaveu; les pel·lícules del Hollywood més clàssic vistes amb ulls contemporanis ens transporten a un món irreal que ens permet desconnectar dels imprescindibles drames diaris.
Bergman, Dreyer, Ford, Rossellini, Erice, Almodóvar, Hitchcock, Varda, Tati, Scorsese, Spielberg... són cineastes que m’han ensenyat a mirar i a entendre que la realitat és múltiple i que la veritat sempre té més d’una aresta. Per això m’entristeixo cada cop que llegeixo que tanca una sala de cinema, o quan veig una sala amb les butaques buides. Per sort, el món del setè art té grans defensors, persones que l’estimen i que naden a contra-corrent.
Un d’ells és el crític de cinema d’aquesta casa, Juan Ferrer. Amb la lectura dels seus articles ens vam conèixer i amb aquesta passió que ens agermana ara puc dir que ja som amics i confidents. El que ha unit el cinema i SEGRE... que no ho separi Netflix!
