Elogi de donar gràcies
Xavier Menós
Arribo a Nova York dos dies abans de la celebració del Dia d’Acció de Gràcies després d’haver creuat en només dues setmanes quatre vegades l’oceà Atlàntic. El jet lag constant, la confusió horària acaba barrejant-se amb una sensació de no pertànyer a cap país, de viure en un no-estat, desarrelat i desconnectat de dues realitats polítiques (l’espanyola/catalana i l’americana) que només saben perdre el temps davant els grans reptes de futur que ens amenacen a tots. Arribo a Nova York a dos dies que una nova tempesta amb vents huracanats forci que els ninots inflables de la carrossa del matí de Thanksgiving es quedin sense enlairar-se entre les columnes verticals dels gratacels de Manhattan. El tradicional gall d’indi amb els seus acompanyaments, l’olor de nou moscada i canyella de les cuines, les botigues d’avets a les voreres de la ciutat posen el context per una activitat que s’hauria d’expandir els 364 dies de l’any restant: donar gràcies. I avui, aprofitant aquesta data, vull donar les gràcies:
- Vull donar les gràcies per tenir l’oportunitat de poder escriure una columna en aquest diari i de tenir una editora que em deixi entregar els articles amb retard quan l’agenda es complica.
- Per tenir lectors que m’escriguin i que comparteixin amb mi les seves històries i comentaris. No hi ha res més bonic de saber-se llegit.
- Per tenir uns pares, germana i família que m’entenen i han estat sempre al meu costat.
- Pel meu grup d’amics, reduït però compacte, que m’han il·luminat amb la llanterna de l’amistat quan l’aventura de la vida s’enfosquia.
- Per haver comès errors i d’haver après d’ells.
- Per haver tingut enemics i crítics i per haver après a transformar les seves paraules feridores en una benzina que m’ha fet mirar sempre endavant.
- Per totes les vegades que m’han trencat el cor, ja que m’han fet veure que la innocència no s’ha de perdre mai.
- Per haver arribat a viure i veure la vida amb ulls d’infant. Sempre amb una curiositat permanent.
- Pels professors que m’han ajudat a traçar un camí: als mestres del poble, als de l’institut Màrius Torres de Lleida, als de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i als de la The New School de Nova York.
- Per tenir la gran sort de treballar fent quelcom que m’agrada i m’emociona.
- Perquè el meu avi Francisco m’ensenyés a comptar tot assenyalant els cotxes que circulaven per l’autopista i perquè el meu avi Anton em traslladés la passió per la ràdio.
- Per haver heretat la força i l’extrema voluntat de superació de les meves dues padrines: la Maria del Soleràs i la Ramona de Sudanell.
- Per tenir la gran sort de despertar-me cada dia i d’anar-me’n a dormir tot sent conscient del privilegi que significa estar “viu”.
