Els Àngels d'Amèrica

Ho recordo perfectament. Era l’estiu de l’any 2005. A l’aeroport de Dublín un cartell anunciava la creació d’un nou barri. En lletres gegantines llegia que l’arquitecte Daniel Liebeskind dissenyaria un auditori ultramodern mentre que Bono d’U2 en seria un dels seus inversors. A Espanya succeïa quelcom similar: una ciutat dedicada a la cultura s’aixecaria a Santiago; a Torrevella, l’arquitecte Toyo Ito firmaria un spa gegantí amb forma de caragol de mar; a Còrdova, Rem Koolhaas aixecaria un palau de congressos transparent i ultramodern... La llista de projectes arquitectònics innovadors a la península Ibèrica era tan llaminera que el Museu d’Art Modern de Nova York, el MoMA, li va dedicar una mostra que veuria en el meu primer any a Nova York. Catorze anys més tard, moltes de les maquetes allí presentades només han acumulat pols i han enviat més d’un polític a la garjola per corrupció. Eren els anys de les bosses de Louis Vuitton de Rita Barberá i d’unes arquitectures “miraculoses” que tan bé va resumir en Llàtzer Moix en un llibre publicat per l’editorial Anagrama ara fa un parell d’anys i que he rellegit en aquestes festes de Nadal.

Estava sol a Dublín posant-me a prova. Volia saber si podria sobreviure en un país de parla anglesa abans de creuar l’oceà Atlàntic de manera definitiva en un parell d’anys. En una llibreria del centre, un DVD amb el suggerent títol d’Angels in America em va cridar l’atenció. Tan aviat vaig posar un peu a Barcelona vaig començar a reproduir-lo. La història creada per Tony Kushner em va marcar de tal manera que l’estàtua de l’Àngel que tanca els títols de crèdit i que pren un rol fonamental en l’últim episodi de la sèrie s’ha convertit en un dels meus llocs preferits de la ciutat. Una font, la Bethesda, que visito en cada canvi d’estació i que m’inspira a asseure’m i a meditar sobre totes les coses que m’han passat. La vida no deixa de ser una recol·lecció de casualitats. Anant de camí al meu primer dia a la Universitat al West Village em vaig asseure al davant d’un dels actors de la sèrie. Crec que no vaig saber dissimular gaire, ja que en Ben Shenkman es va adonar de la meva cara de sorpresa. Ja han passat setze anys però sempre que passo per l’estació 14 penso en aquest viatge compartit amb l’actor que interpretava un personatge que m’acabaria marcant més del que mai m’hauria pogut imaginar. Un altre dels protagonistes d’aquesta obra de teatre que va donar lloc a la multipremiada sèrie d’HBO va ser Roy Cohn. Cohn, un advocat ultraconservador i que va ser una de les peces claus de l’administració republicana de Nixon i Reagan, ha estat protagonista d’un documental que vaig poder recuperar en un avió camí de Miami.

Where’s My Roy Cohn és una pel·lícula imprescindible per entendre una època i per conèixer un dels personatges que han marcat les últimes dècades del segle XX i la primera del XXI: l’infame Donald Trump. El constructor d’edificis daurats que va utilitzar la fama d’un reality show per esdevenir president dels Estats Units a ritme de tuit.