El paisatge post Super Bowl

Una de les meves frases preferides porta la signatura d’un dels filòsofs més mediàtics del segle XX. El canadenc Marshall McLuhan es va preguntar una vegada qui “havia descobert l’aigua...?” La resposta, inesperada per a molts, venia a dir que “de ben segur els peixos no havien estat”. Què volia dir McLuhan amb aquesta reflexió? Jo sempre l’he entès com un elogi de la distància: un no és conscient del que l’envolta fins que decideix fer un pas enrere i veure la vida talment si estigués en una sala de cinema. Dit d’una altra manera, jo no penso que estic vivint a Nova York fins que surto de la ciutat i en el taxi observo la imponent silueta de la ciutat. El mateix em passa a Barcelona: necessito pujar a la muntanya de Montjuïc per poder contemplar amb tota la seva bellesa la forma d’escuradents de la capital del Mediterrani. En un món en constant moviment on la informació es distribueix en velocitats supersòniques l’ésser humà contemporani es veu forçat a no poder pensar ni a qüestionar-se absolutament res. Escriure aquestes columnes per a SEGRE, obrir els ulls després d’una classe de ioga o visitar un museu em serveix per posar aquesta distància imprescindible per poder entendre no només el que m’envolta sinó a mi mateix. La meva família i els meus amics m’han estat preguntant en els últims dies com em sento després d’haver estat un mes a Miami treballant en la Super Bowl i la veritat és que no he sabut què contestar-los. M’hauria agradat explicar-los que em falta distància per poder avaluar tot el que m’ha passat i les lliçons que he après durant uns dies que han estat d’una gran intensitat emocional i física amb jornades laborals que s’allargaven catorze hores durant un mes. Ara, mentre escric aquestes línies, m’estic convertint en aquest peix que descobreix l’aigua per primera vegada. M’adono com d’afortunat sóc de poder treballar fent el que m’agrada, d’estar rodejat d’un equip que em valora i que em força a l’excel·lència, de tenir uns pares que m’alegren el dia quan els veig en la pantalla del meu telèfon i de tenir una germana i amics amb els quals puc confiar i que fan que les meves neures i inseguretats no visquin de manera permanent en el meu cos. Com si d’un petit peix que mira l’aigua des de l’exterior d’una vitrina d’un aquari puc anar veient com el somni de poder dedicar-me a la fotografia i viure als Estats Units s’ha anat complint a base d’esforços, sacrificis i alguna que altra equivocació. He après a estimar la gent que m’estima i a entendre que és impossible agradar a tothom. He après a no fer cas a les indirectes i als comentaris maliciosos que moltes vegades s’amaguen en una pregunta aparentment innocent. He après a ser qui sóc i a entendre que el canvi forma part del nostre ADN. He après que no podré arribar a estimar a la perfecció si no m’estimo primer a mi mateix. He après que, al final, la bondat sempre acaba guanyant.