Incerteses electorals

En ple 2020 escriure pensant amb dues setmanes d’antelació és tot un exercici d’alt risc. Avui, quan teclejo aquest article escoltant una composició que va escriure Steve Reich sobre els atemptats de l’11 de setembre a la ciutat de Nova York, penso en el que podrà passar en 52 dies i en 10 hores. Biden o Trump? Es decantarà els Estats Units per la reelecció d’un president que ha mostrat al món la cara més salvatge, racista i insolidària d’un país que va viure els vuit anys de mandat del President Obama com un autèntic miratge.

Miro les enquestes i observo com, encara que Biden sigui considerat guanyador en la majoria dels sondejos que s’han publicat, les distàncies que separaven el candidat demòcrata amb l’empresari del color daurat en ple esclat del coronavirus es van reduint a mesura que s’apropa el dia de les votacions.

No ens enganyem. Els Estats Units té un dels sistemes electorals més antiquats del món basat en els col·legis electorals (qui guanya en cada demarcació s’endú tots els electors que elegiran el nou president). Amb els anys s’ha demostrat com aquest sistema fa aigües per tots costats però ningú s’ha atrevit a modificar-lo. Qui millor pot parlar de la injustícia d’aquesta distribució d’electors és la mateixa Hillary Clinton, que va guanyar el vot general per més de tres milions de paperetes però va perdre en el recompte final dels col·legis electorals (304 vs. 227).

Llegeixo al Vanity Fair com Donald Trump es va proclamar guanyador d’aquesta batalla electoral per un nombre de votants tan reduïts que no arribarien a omplir el Camp Nou. Hillary va perdre les eleccions per tan sols 79.136 vots, que correspon al marge de la victòria del republicà en els estats de Pennsilvània, Wisconsin i Michigan.

La derrota de Clinton ens dóna una lliçó de no fiar-nos de l’avantatge que ens mostren les enquestes en un any marcat per una extrema volatilitat. En qüestió de setmanes estarem tots fixant-nos en els estats que coronaran el nou president dels Estats Units. En concret l’atenció se centrarà en Florida, Texas, Nevada i en els estats que formen part de l’anomenat corredor d’òxid. Si Trump aconsegueix guanyar-se el suport dels latinos (d’aquí el seu esforç a etiquetar Biden com el “cavall de Troia del comunisme” de Bernie Sanders), de la classe treballadora i sense estudis i si Biden no aconsegueix emocionar els votants més joves i els afroamericans és molt probable que ens trobem davant d’una victòria d’un candidat que odia perdre.

Llegir sobre les últimes sortides de to del president Trump i sentint-me totalment insegur davant la capacitat de lideratge de Biden només em queda el refugi de la ficció. Per això hem de celebrar com un regal diví l’arribada de la sèrie Borgen a Netflix. Als amants de la política i de les sèries intel·ligents, els recomano que no se la perdin.