El meu barri
Arriba el solstici d’estiu i en una pantalla blanca veig el despertar d’un nou dia en un barri que vaig trepitjar durant tretze anys, Washington Heights.
Ja en la primera seqüència d’aquesta pel·lícula se’ns presenta els personatges d’una ficció que posa en escena la vitalitat, les lluites, els somnis, les decepcions i els perills de la gentrificació d’uns carrers que van acollir a mitjans del segle passat una onada d’immigrants procedents de la República Dominicana i de Puerto Rico. Uns nouvinguts que van fer d’un barri de la part més alta de Manhattan habitat per jueus i irlandesos, la seva llar, el seu país, en una illa construïda amb esquadra i cartabó.
Estic a Barcelona, però la meva mirada es passeja en una sala fosca per unes interseccions coronades per un pont d’acer, el George Washington Bridge, que connecta l’estat de Nova York i el de Nova Jersey.
Aquesta és una infraestructura que es converteix en un testimoni silenciós d’una producció que et fa emocionar i ballar a parts iguals.
A En un barrio de Nueva York (però amb el títol original, i molt més encertat, de In The Heights) el director de Crazy Rich Asians, John M. Chu, trasllada a la pantalla gran un musical escrit per Lin-Manuel Miranda que es va estrenar a Broadway i que va ajudar a catapultar la carrera d’un creador que arribaria al gran públic amb la seva següent producció, Hamilton. Ritmes de salsa, mambo, hip-hop i una emotiva balada que narra la trajectòria vital de la padrina cubana que protegeix tots els personatges d’aquesta magnífica producció, són els sons que propulsen una història sobre la identitat i els somnis durant una dècada on els dreamers (els fills d’immigrants que van travessar la frontera de manera il·legal amb els seus pares i que no tenen els papers imprescindibles per poder prosperar als Estats Units) es van convertir en una arma política pel partit republicà i el seu líder suprem, l’oblidat Donald Trump.
La flaire de les crispetes m’acompanya en una tarda de diumenge, però aquesta es va transformant amb les guardades en la meva memòria: l’olor de la fritanga i dels chicharrones, l’ arroz con habichuelas, els trossos de gel endolcits amb sirope de colors brillants o amb els pans dolços que venien a la pastisseria del costat de casa. Després de dues hores i vint minuts apareixen els títols de crèdit i la mascareta m’ajuda a amagar les llàgrimes que he anat vessant seqüència rere seqüència. M’he reconegut en el sueñito del protagonista del musical, Usnavi, en la crida de les arrels i en la lluita per la supervivència en un país estrany i ple de reptes.
I aquí és on hi ha el poder d’aquesta producció: tots ens podem reconèixer en les lluites dels seus personatges per aconseguir quelcom íntim i grandiós anomenat “petit somni”.
