Un castell a Madison Ave

En el barri de Gossip Girl, també escenari dels diàlegs intel·ligents de Woody Allen i molt a prop de la nau espacial blanca del Guggenheim, s’aixeca un edifici brutalista dissenyat per Marcel Breuer als anys seixanta. De pell grisa, amb un fossar omplert de cadires i taules de ferro i amb una passarel·la elevada que connecta el lobby amb la fera de Manhattan, aquesta construcció desafiadora i imponent, contrasta amb les cases baixes característiques de l’Upper East Side.

Un crític de l’època va definir aquest edifici com “un zig-zag Babiloni invertit” i que havia estat dissenyat per acollir el museu Whitney. Aquesta era una institució cultural que havia nascut per centrar els seus esforços a explicar i mostrar l’art contemporani fet a Amèrica: de Hopper a Johns passant per Koons.

Va ser precisament aquest artista pop qui va ocupar per última vegada aquest castell cultural. El Whitney havia decidit tancar aquesta seu i construir un nou edifici, més gran i transparent, en un dels barris més joves de la ciutat: el Meat Packing District.

Durant uns cinc anys aquesta obra mestra de Breuer va quedar en desús fins que el Museu d’Art Metropolità va decidir llogar-lo, restaurar-lo i organitzar exposicions temàtiques. Naixia el MET Breuer. Recordo perfectament l’última vegada que vaig passejar-me per aquestes sales.

Era el novembre del 2019 i ho feia rodejat de les constel·lacions, pintades a llapis, de Vija Celmins. Els números rojos del MET (molt abans de l’arribada de la COVID) forçarien el MET a abandonar aquesta aventura.

Un altre cop, les llums s’apagarien a Madison tot deixant un edifici buit en busca d’un nou llogater.Rembrandt i Velázquez; Bellini i Piero della Francesca; Turner i Vermeer. Des de fa uns mesos les sales brutalistes de Breuer tornen a brillar amb els clarobscurs del barroc i els daurats dels marcs del segle XVIII.

La Frick, una de les col·leccions d’art europeu més destacades dels Estats Units, va decidir, i amb gran encert, agafar el relleu del MET i llogar aquest edifici mentre renoven la seu original una dotzena de carrers més al sud.L’art sempre depèn del context i veure aquestes obres mestres (destaca un retrat de Felip IV de Velázquez pintat a Fraga durant el setge de Lleida) sense els tapissos, les cortines i els mobles del seu emplaçament original (La Frick ocupa la residència d’aquest magnat de l’acer de principis de segle) és una experiència realment irrepetible.M’emociono veient les mans gegants d’un autoretrat de Rembrandt i em cau una llàgrima en veure el Sant Francesc de Bellini en una sala solitària i il·luminada per una única finestra d’una geometria expressiva poderosa. Aquest és el poder de l’art: el diàleg.

Quan el millor del segle XVI i el millor del segle XX es donen de la mà es crea el contrast. I el contrast sempre acaba creant bellesa i emoció.