2 de gener
Avui, mentre teclejo aquestes paraules, és dijous 16 de desembre del 2021. Escric pensant en el 2 de gener del 2022, en el dia que es publicarà aquest article, però la imaginació prospectiva no m’acompanya. El pes del present amb unes xifres del coronavirus disparades, acompanyades d’una crispació política insuportable i present en totes les institucions del nostre país, pesa com una llosa en el meu dia a dia. Voldria buscar l’esperança, acariciar l’escalfor de les bones notícies, però aquestes s’escapen talment fils d’aigua d’un riu enterbolit. Obro el diari i només em trobo amb notícies que m’inviten al pessimisme: l’ascens de la ultradreta i la implantació de la seva agenda en comunitats autònomes com la madrilenya que posen en perill lleis de protecció del col·lectiu LGTBI+ o de les dones, l’augment imparable de la inflació, l’escalfament global del planeta i l’extensió d’una pandèmia silenciosa paral·lela a la de la covid, la de la salut mental, exemplificada pel suïcidi de Verónica Forqué m’inviten al pessimisme.
Canviem d’any, però una gran sensació de déjà-vu no deixa d’acompanyar-me. Quan aviat farà dos anys de l’eclosió del coronavirus, sembla que allò que molts desitjàvem que passés no s’haurà materialitzat. El coronavirus ni ens haurà fet millors persones, ni haurà ajudat a fer una societat més justa sinó que ens ha fet més individualistes, porucs al canvi i menys solidaris. En lloc d’abraçar l’empatia, ens hem refugiat en els crits de Twitter; en lloc de pensar més enllà de les nostres fronteres, hem abandonat als països amb més dificultats a la seva sort, tot convertint-los en escenaris de replicació i creació de noves variants d’un virus que es beneficia del nostre egoisme.
Acaba un any i penso que m’agradaria viure en la torre de Montaigne o en l’habitació pròpia de Virgina Woolf. Necessito la serenitat, basada en l’observació i la repetició de la quotidianitat, de les pintures de Giorgio Morandi. M’agradaria refugiar-me en la Brussel·les de Magritte, en els universos infinits del Nou Mèxic de Georgia O’Keeffe. En els llenços serens d’Agnes Martin i en els cut-outs de Matisse que em traslladen a la infància.
Voldria tornar al meu passat. Sentir l’escalfor d’una abraçada de la meva padrina Maria del Soleràs, viatjar en un autobús i explorar Catalunya a la falda de la meva iaia Ramona. Cantar amb els meus pares i germana totes les cançons, que encara em sé de memòria, de Somriures i Llàgrimes. També m’agradaria poder tornar a veure els camps del meu poble, pujat en una bici de color rosa que m’havia tocat en un concurs, però crec que ja no escoltaria els insults que em dedicaven els meus companys d’escola. Acaba un any extremament complicat per a mi, carregat de canvis però que s’ha començat a omplir de quelcom extremament nutritiu anomenat comprensió i compassió. Per això, malgrat la grisor del present, mai he tingut tantes ganes d’estar amb els meus i celebrar quelcom intangible i fungible anomenat viure.