Joan de Tanet

En un matí de primavera va néixer el color al carrer Major de Sudanell. No necessito fer grans esforços per tornar a sentir la gran curiositat que unes figures orgàniques de fusta i que cobrien una façana blanca van despertar en la imaginació d’un nen de vuit anys que feia escassos mesos que acabava de perdre el seu primer avi. “Un pintor de la Granadella acaba de llogar la casa de la padrina del Jaume i la Noemí”. Aquesta era la notícia que revolucionaria la vida d’un poble i que posaria una data d’inici al meu amor per l’art.

És impossible no mirar enrere i revisitar els primers anys de la dècada dels noranta mentre em passejo amb els meus pares per les sales de la Fundació Sorigué de Lleida. Allí, un humanista de la pedra i els pigments, en Joan de Tanet, presenta una retrospectiva de la seva obra. Terra, foc, aire i aigua formen el fil conductor d’una mostra que arrela en el paisatge fèrtil de les Garrigues i de la plana de Lleida, però que ens fa viatjar al Japó a través de la poètica de la bella imperfecció de la seva ceràmica, a la França dels impressionistes amb les seves pinzellades àgils i plenes de vitalitat, al Regne Unit de Henry Moore i a la Itàlia de Michelangelo –qui es converteix en l’Alpha i Omega– per un Joan de Tanet que va aprendre a escoltar el llenguatge silenciós de les pedres en els anys de formació viscuts en el país d’on va sorgir el Renaixement després de la gran pesta negra del segle XIV.

En Joan de Tanet no només ha sabut modelar escultures amb unes mans que transiten entre la sensibilitat i la força sinó que va tenir la capacitat d’influenciar les persones que vam tenir la gran sort de poder compartir i aprendre del seu talent. Si tanco els ulls, puc escoltar la música de Bach que inunda un estudi hivernacle recobert de plàstics transparents, i sentir el tacte d’un pinzell, el d’un tros de carbonet lleuger i veure com, al ritme de les variacions Goldberg, es va omplint una cartolina de línies que brollen d’un paisatge íntim anomenat inspiració.

Ja han passat gairebé trenta anys. Tot i que no quedi cap de les fustes que omplien de color un carrer tenyit de boira, el fil invisible de l’amistat segueix connectant mestre i alumne. Sempre he pensat que cada cop que m’emociono veient una pinzellada de Rembrandt, Turner o Goya aquest sentiment guarda una coordenada molt específica en la meva vida. Porta la matrícula d’un savi, d’una persona humil, generosa, dedicada i resolutiva i que va arribar a un poble del Baix Segrià per inspirar un nen que buscava un refugi, un lloc on poder ser i poder explorar la bellesa sense ser jutjat. Aquest aixopluc el va trobar en els aprenentatges d’en Joan de Tanet. Un artista que ha après a escoltar els silencis de les pedres i que fa parlar uns pigments que s’escapen de l’univers confinat d’un llenç per arribar a emocionar-nos a tots.