Morandi + Magritte

Vivim en un món tan convuls que estem necessitats de refugis on poder aturar el present i rodejar-nos de la serenitat de la bellesa. A una guerra que sembla interminable i que està redibuixant l’equilibri d’un món que ha viscut l’esclat de tres crisis en paral·lel (sanitària, econòmica i social), hi hem de sumar l’acció desestabilitzadora d’unes xarxes socials que s’estan convertint en un camp minat per grups d’extrema dreta.

En els últims anys, l’art sempre ha vingut a rescatar-me. En moments de foscor personal, la flama d’una pintura de Georges de La Tour ha il·luminat unes tenebres que serien substituïdes per la serenor d’una posta de sol de Monet.

No crec en les coincidències. Avui, quan estem necessitats d’un bàlsam que ens reconciliï amb nosaltres mateixos, dues mostres a Barcelona ens ofereixen una oportunitat única de desconnectar i de retrobar-nos.

Una triple “B” i una doble “M”. Bolonya i Brussel·les han arribat a Barcelona. L’univers sense límits de René Magritte s’abraça a la quotidianitat de Giorgio Morandi en dues mostres que omplen el CaixaForum i la Pedrera, invitant-nos a reflexionar sobre el nostre present.

Tant Morandi com Magritte van decidir refugiar-se en les seves cases (un a Bolonya vivint amb les seves tres germanes i l’altre als afores de la capital belga, amb la seva esposa i una gosseta). Van protegir-se dels sacsejos d’un moment històric incert, dels feliços anys vint a una Segona Guerra Mundial que seria capaç d’idear una “solució final”, a la creació de dos blocs que partirien un món per la meitat. Mentre el món de l’art explotava amb l’expressionisme abstracte de Pollock i Rothko i el moviment Pop liderat per Warhol, tant Morandi com Magritte van continuar sent fidels als seus universos quotidians. L’italià, buscant la veritat en uns bodegons que pintaria fins dies abans de morir. El belga, jugant amb el poder del llenguatge, fent-nos qüestionar allò que vivim –i sentim.

Malgrat que el títol de la mostra del CaixaForum ens parli de la “màquina de Magritte” jo entenc l’obra d’aquest artista com la d’un demiürg que, pinzell en mà, converteix un llenç en un gran interrogant. Quelcom similar aconsegueix la mirada serena de la quotidianitat pintada per Morandi en una ciutat d’ocres, Bolonya.

L’observació pausada de les pintures d’aquests dos fars del segle XX ens envolta d’un humanisme que ens abraça i reconforta. Magritte i Morandi ens donen l’oportunitat d’aturar un present, de recluir-nos per unes hores en aquella habitació pròpia que defensava Virginia Woolf o en la talaia de Montaigne. Una torre des d’on escrivia uns assaigs que continuen donant-nos pistes sobre com viure. El món de Montaigne estava sacsejat per unes guerres religioses que tenyien de sang Europa. Un continent que, encara avui, continua tatuat pels desastres de la guerra. El món d’ahir. El nostre món.