L'imperi del dolor

Abans que un virus s’escapés d’un mercat de Wuhan i forcés a posar el nostre món en pausa, una altra epidèmia silenciosa estava destrossant famílies arreu dels Estats Units. Segons llegeixo en l’increïble llibre L’imperi del dolor, més de mig milió de ciutadans americans van morir per la seva addicció als opioides. És més, només es necessita fer una cerca senzilla a Google per trobar-se amb unes estadístiques que ens ajuden a veure la dimensió real de la tragèdia. El departament de Salut i Serveis Socials del govern americà calcula que 1,27 milions d’americans estan rebent medicaments per combatre la seva addicció als calmants. Fa només tres anys, més de nou milions de nord-americans feien un mal ús d’aquests fàrmacs i 745.000 dels quals ja s’injectaven heroïna.

S’ha d’anar més enllà de les xifres per poder entendre el sofriment que va arrelar en milers de cases d’un país en crisi. És a través de les històries personals quan podem empatitzar amb la fredor que emana d’una calculadora.

Per explicar una història es necessiten dos instruments imprescindibles. En primer lloc, s’ha d’emprar un microscopi per analitzar el nivell més íntim i personal d’unes històries individuals que mereixen ser narrades. També s’ha de destapar la lent d’un telescopi que ens ofereixi una visió global del que estem veient. És el famós context i que sempre es presenta amb múltiples derivades: la social, històrica, econòmica o cultural.

Molt pocs autors tenen el talent, la dedicació i la passió per saber utilitzar ambdós artefactes. El periodista del New Yorker Patrick Radden Keefe (autor de l’imprescindible assaig No Diguis Res), ho fa amb un llibre que ens dona moltes pistes per entendre el nostre present.

Amb una prosa fluida i que em transporta a les novel·les de John Le Carré, l’autor americà ens desgrana l’addicció als opioides centrant-se en una família poderosa americana: els Sackler.

Qualsevol situació contemporània té un responsable. Els Sackler, amb la seva farmacèutica Purdue –empresa que crearia la píndola “màgica” de l’OxyContin–, usant estratègies de màrqueting il·legals, aprofitant-se d’un sistema corrupte (fitxant expolítics, comprant favors) i fent servir la filantropia per netejar un nom (els Sackler van fer donacions milionàries a la majoria d’institucions museístiques del planeta), són els causants de la desfeta de centenars de milers de famílies americanes.

Necessitem molts més Patrick Radden Keefe. A Catalunya, un periodista amb talent i dedicació, l’Albert Llimós, ha fet quelcom similar. Investigant sobre uns abusos sexuals (de l’Aula de Teatre de Lleida al Futbol Club Barcelona) ha ajudat a sacsejar una estructura patriarcal que s’ha alimentat d’un silenci còmplice. Paraula a paraula, article a article, llibre a llibre, tan Keefe com Llimós ens demostren com l’exercici del bon periodisme no només ens apropa a la veritat, sinó que ajuda a construir un món més lliure i democràtic.