Els homes i els dies

Un correu de la meva biblioteca del barri va ser la invitació que necessitava per endinsar-me a una vida projectada en uns caràcters impresos en blanc i negre. Pàgina a pàgina, ebri de la pulsació exercida per la literatura, en els últims dies he viatjat a través del temps i de l’espai. De la Barcelona pre-Olímpica al Nova York de la caiguda de les Torres Bessones, tot passant per un Londres de cels grisos i subterranis foscos.

La lectura és una activitat que sempre està influenciada per la situació personal que està travessant el lector. Com si es tractés d’una medecina, podem prescriure llibres per intentar guarir malalties anímiques. En les pàgines d’una novel·la o d’un assaig, en el diàleg d’una obra de teatre o en el vers d’una poesia s’amaguen derivats químics que ens ajuden a transitar per un món d’ombres. Parafrasejant el títol del llibre de la Irene Vallejo, en un tros de jonc podem trobar el nostre infinit.

Tanco la primera part de la magna obra d’en David Vilaseca, Els homes i els dies, i no puc reprimir unes llàgrimes que troben refugi en el teixit artificial d’una mascareta en un AVE en direcció a Madrid. Feia anys que una lectura no m’emocionava amb aquesta intensitat. Llegint els diaris d’en David Vilaseca, he sentit com l’escriptor es dirigia a mi. M’he mimetizat i reconegut en algunes de les vivències narrades en unes pàgines que no podré oblidar. De l’exili voluntari a un país estranger, a la lluita per descobrir un espai on poder ser un mateix, als cors trencats, passant per les nits d’èxtasi i els matins d’infern.

En les més de quatre-centes pàgines d’un llibre autobiogràfic que fa avançar la literatura catalana a la contemporaneïtat més necessària i radical, s’hi amaga dolor i bellesa a parts iguals. De les sales fosques de les discoteques de Londres a la bellesa de l’òpera i l’art. Dels skins heads i els pantalons de làtex estrets, a la sensibilitat de Richard Strauss o de Robert Campin.

No només he llegit en silenci les paraules escrites per en David Vilaseca. També he tingut l’oportunitat d’escoltar-les en la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya en una producció dirigida per en Xavier Albertí i que, amb un resultat irregular, però punyent, posa en escena la vida polièdrica d’una veu que es va apagar massa aviat. En una cultura que s’ha mirat en excés al melic, veus com les d’en David Vilaseca són necessàries per sacsejar uns espectadors i uns lectors que s’han acostumat a veure produccions descafeïnades sorgides de la telenovel·la de les tardes de TV3 o d’unes editorials que només s’han preocupat per lluitar per encapçalar el llistat dels més venuts per la diada de Sant Jordi.

Llegir en David Vilaseca ha estat la millor medecina per guarir un cor que s’està cicatritzant d’unes ferides que encara couen, a la vegada que ha estat una invitació a continuar lluitant per trobar la meva pròpia veu. El meu destí. El meu infinit.