Retorn al minimalisme

No hi ha escapatòria possible. La incertesa del nostre present ha acabat engarjolant-nos.

A la crisi sanitària generada per un microorganisme invisible i que va forçar a aturar durant mesos un món que es pensava invencible; hi hem de sumar l’inici d’una guerra il·legal al cor del vell continent. L’amenaça tirànica de Putin amb l’ús de l’energia com a arma de desestabilització de democràcies ha generat unes onades inflacionistes que han tornat a posar en evidència la gran desigualtat econòmica d’una societat que mai es va recuperar de la gran crisi del 2008.

En un món que veu com la ultradreta creix, protegida per unes xarxes socials on el crit, la polarització i la mentida acaben impossibilitant un debat serè, el retrobament amb el silenci s’ha convertit en una missió impossible.

El món ja no viu en un estat líquid, com tan bé ens va explicar el filòsof Zygmunt Bauman. Estem immersos en un present gasós on l’estabilitat, representada pel regnat d’Isabel II, ja no hi té cabuda.

El fil de la història sempre acaba influenciant als creadors més sensibles i en les últimes setmanes he comprovat com el minimalisme dels anys noranta torna a omplir museus i passarel·les arreu del món.L’art poètic, de la pèrdua i de la ràbia continguda de l’artista cubà Félix González-Torres (1957-1996) llueix en el flamant nou museu de París, el Bourse de Commerce. Un virus, el del VIH, que va acabar amb una generació d’activistes i artistes LGTBI i que va estigmatitzar un col·lectiu, travessa l’obra d’un artista on cada objecte transmet una idea sobre la nostra mortalitat.

Una fila de bombetes penjades del sostre (algunes foses, d’altres no) ens parlen sobre la nostra data de caducitat. Una cortina, feta de boletes de plàstic semitransparents, de color vermell i blanc i titulada Sense Títol (Sang) del 1992, materialitza la lluita entre els glòbuls blancs i un virus que acabava destrossant el sistema immunitari.

Aquest és el poder de González-Torres: acaba emocionant tot emprant els elements mínims.El món de la moda és on millor es resumeix el zeitgeist del moment. En la minifaldilla de Mary Quant, per exemple, podem trobar resumit el que van representar els anys seixanta per a les dones.

Si observem les propostes que han presentat els dissenyadors en les últimes quatre setmanes trobem precisament un retorn a l’estètica minimalista dels anys noranta. En un món que viu en l’excés, les cases de modes han volgut buscar refugi en la simplicitat i en l’experimentació en els teixits.

En un món que viu en un estat d’alerta constant, no hi ha lloc per a drames innecessaris. Parafrasejant el cineasta japonès Ozu, “tots necessitem netejar-nos els ulls per tornar-hi a veure”.

Això és, precisament, el que fan els comissaris d’exposicions i els directors creatius de les cases de moda: donar-nos una nova oportunitat per tornar a mirar el nostre present amb una perspectiva nova.

.